La desmobilització: fracàs o esperó?
Servidor som una de les vint mil persones que dissabte no van
assistir a la Diada per la Llengua convocada per l'OCB a Ses Voltes de Palma. Em
referesc a les vint mil persones que sí assistírem a la Diada rècord de 1999,
quan ens hi aplegàrem vint-i-cinc mil ànimes, i que, per una o altra raó,
enguany hem fet sa pòlissa.
Perquè tots tenim la nostra, de raó. Jo era al poble de
Sant Joan, assistint a la trobada de corals de Mallorca, on em vaig trobar molts
de coneguts que coincidien a assegurar que, si no haguessin tingut això,
haurien anat a Ses Voltes. Així mateix, ahir, dilluns, nombrosos companys de
feina exhibien els seus motius -tots raonables, tots comprensibles- que els
excusaven d'haver acudit a la convocatòria de l'OCB. En qualsevol cas, és obvi
que alguna cosa passa quan, en la nostra escala de prioritats, la Diada ha
caigut tantes posicions que ja està en zona de descens, com el Mallorqueta.
Hi ha qui apunta raons organitzatives per explicar/justificar
la baixa assistència: que si fer-ho cada any no és bo, que si els problemes
interns de l'OCB li resten capacitat mobilitzadora... Potser sí. Però per poc
que estenguem la nostra observació cap a altres mobilitzacions toparem amb una
realitat semblant: què va passar amb el recent Primer de Maig? Que els
sindicats van aplegar molt més poca gent que els altres anys. I m'atrevesc a
pronosticar que el II Fòrum Social de Mallorca, que se celebrarà el proper cap
de setmana comptarà, igualment, amb menys participació que en la seva primera
edició.
Diguem, idò, les coses pel seu nom: la societat mallorquina
està teriblement desmobilitzada. Si més no, els sectors i les «causes» que
en altres moments han estat els motors de reivindicacions molt importants i
massives. Però no ens equivoquem: això no és un fracàs de les organitzacions
que, malgrat tot, segueixen al peu del canó, i tampoc dels seus responsables (sort
tenim de gent com ells, que no ha llençat la tovallola!). La desmobilització
no és un fracàs, és un símptoma o, en tot cas, una reacció equivocada
davant el fracàs. El fracàs és que ens governi el PP. El fracàs és que
aquesta caverna de cràpules, aprofitats, vividors i cínics que ens governen
tenguin cera del corpus: com que fan allò que, tanmateix, és d'esperar en ells,
no ens n'alçam una cella. En una ocasió li vaig sentir dir a un notable
dirigent del PP que la diferència entre ell i el líder del PSM al seu poble
era que ell, el del PP, podia anar el diumenge matí al cafè de la plaça a
fardar de les «corridas» (sic) que s'havia fet la nit abans per Palma, i que
la gent li riuria les gràcies, mentre que el del PSM això no ho podria fer mai.
El problema -el fracàs-, és que té raó.
Però no podem continuar així. No pot ser que la reacció
majoritària davant la contundència de les agressions contra la llengua, contra
la cultura, contra el territori, contra tot allò que som i que més estimam,
sigui la resignació, com el silenci de l'ase que, cansat de cops, deixa de
remugar. Si no som capaços de transformar la indignació en mobilització i en
projecte de canvi, arribarà que no ens mereixerem altra cosa que les rialletes
sornegueres que ahir es devien fer els capitosts encarregats de perpetrar la política
governamental. Diuen que un d'ells, quan va saber que l'OCB convocava la nova
Diada reivindicativa, va fer, fotendós: «Ui, quina por!». Per favor, no li
donem la raó.
|