|
Quan deim català deim mallorquí, quan ho diu en Matas, també
Mai no hem entrat en debats estèrils sobre la unitat de la
llengua, ni sobre la forma d'anomenar-la. No som qui per entrar-hi, no
condueixen enlloc i distreuen l'atenció que hauria d'anar destinada als
vertaders problemes que té la nostra llengua i que són com augmentam el seu ús
social, com feim que els nous mallorquins se la facin seva o com ho feim per
garantir els nostres drets lingüístics. Tampoc ho farem ara, és clar.
Tot i amb això, un servidor, probablement per deformació
professional, potser per un excés de filar prim, creu necessari fer algunes
aportacions per ajudar a desembullar la troca que, molt hàbilment, alguns es
dediquen a embolicar tot el que poden. Partim de la base que, a excepció feta
dels polis que llegeixen això per obligació, la resta de lectors i lectores
tenen ben clar tot el que fa referència a la unitat de la llengua catalana.
La intenció no és altra que oferir als sempre amables
lectors qualque perspectiva més per si la volen usar en els apassionants debats
de sobretaula, de tauler de bar o de perruqueria. Que ja se sap que als bars i
perruqueries del nostre país, a banda dels temes habituals, es parla també de
llengua.
Fa un temps parlàvem amb un veí sobre la meva feina a Diari
de Balears i sortir el tema de la llengua em va dir «el mallorquí i el català
no són lo mateix». Jo, carregat de paciència, em disposava a descarregar tota
la bateria d'arguments clàssics quan vaig entendre que allò que volia
expressar el meu interlocutor era una evidència, per bé que expressada amb
poca fortuna i que, en cap cas, estava discutint que siguin la mateixa llengua.
Allò que volen dir moltes de les persones que diuen que «el mallorquí i el
català no són lo mateix» és que la manera de parlar que tenen al Principat
de Catalunya i la manera de parlar que tenim aquí no són idèntiques.
Altra cosa són els quatre moixos gonellistes militants.
Aquests no pequen d'ignorància, sinó de mala fe i impostura. No tenen cap
dubte sobre la unitat de la llengua, però utilitzen políticament el debat per
intentar neutralitzar els avanços en el procés de recuperació de la llengua
catalana.
I estirant el fil de l'embullada troca de la sociolingüística
de bar encara hi podem trobar una tercera espècie, situada també en el terreny
dels impostors. Són aquells polítics que saben que jugar la carta gonellista
de manera oberta i clara no només els deixaria públicament en ridícul, sinó
que els faria perdre vots, però que, de tant en tant es dediquen a fer picades
d'ullet en aquesta direcció. Són polítics que participen de la idea
supersticiosa i xenòfoba que la llengua castellana és superior a la llengua
catalana. I fan un joc pervers que consisteix a referir-se a «sa nostra llengo»
les poques vegades que en parlen en positiu i anomenar-la «"català» quan
es tracta de parlar-ne en negatiu, dir que «s'ha anat massa enfora amb això
des català» o afirmar que «no s'ha d'imposar». Perquè es facin una idea,
com l'EMT de Palma, que gairebé només utilitza el català per les prohibicions
i per anunciar «Parada anul·lada».
En definitiva, deixar molt clar, perquè, desgraciadament
encara és necessari, als nostres interlocutors que quan deim català, també
ens referim al mallorquí i també cal fer-los veure que quan polítics enemics
del mallorquí com Jaume Matas li diuen català, també hi inclouen el mallorquí.
Tanta sort que la generació Acampallengua acabarà, ben
aviat, amb tanta ignorància i tanta mala voluntat.
|
