|
Models lingüístics
Ja
fa uns quants anys, en un dels primers cursos de cultura organitzats per l’Institut
d’Estudis Eivissencs, la filòloga Aina Moll afirmava que un dels factors que
serien indicatius del grau de normalització del català seria el fet que un
eivissenc pogués usar amb normalitat les paraules noi o xiquet, o
que un català principatí pogués fer el mateix amb els mots al·lot o xiquet.
Ja
ha plogut molt –tot i la sequera– des d’aleshores, i la realitat política
dels països de parla catalana ha canviat considerablement. Tres comunitats autònomes
espanyoles consagren l’oficialitat del català als seus territoris. Però Aragó
encara no ha reconegut el català a la zona de llevant, i no sembla que Múrcia
pensi per a res en els seus ciutadans de la vall del Carxe. Les comunitats
importants disposen de mitjans de comunicació social públics, són competents
en educació i impulsen variants estàndard del català.
Ara
bé: impulsen el mateix estàndard? No. Al Principat prima el model barceloní
–o com a molt, el central– i els parlants de Lleida no es veuen
representats en els programes de televisió ni en els llibres de text escolars.
El mateix passa amb el valencià septentrional, de bona part de Castelló,
voluntàriament ignorat per la Generalitat valenciana, que el deu considerar
massa proper al català del Principat. Aquí, a les Illes Balears, seguim el
mateix camí. El model IB3 no té gaire en compte el menorquí i l’eivissenc,
tot i les ben intencionades declaracions inicials. L’eivissenc, per exemple,
és més proper fonèticament al barceloní que no al mallorquí. Però ara no
podem veure els partits de futbol per TV3, i hem de recórrer a IB3. Amb tots
els respectes cap a Miquel Àngel Nadal i el seu company comentarista –de qui
no record el nom, però sí la seua entonació repetitiva–, com molts altres
eivissencs, sentia més propera la dicció dels comentaristes catalans que no la
dels mallorquins. I les imatges són les mateixes! Cosa que demostra que un
programa és diferent si hi ha textos diferents –bonica lliçó sobre
situacions comunicatives per a molts d’estudiants–. Resumint: cada
comunitat autònoma impulsa el seu propi estàndard.
La
cosa no seria greu si això no es fes amb caràcter excloent. A mi em sembla
perfecte que al Canal 9 donin prioritat a les formes valencianes, i a IB3 a les
baleàriques –no just a les mallorquines!–. El que no em sembla bé és que
es proscriguin les variants lingüístiques que semblen més pròpies d’altres
parlars. I que aquesta proscripció pugui arribar a l’absurd de preferir les
emissions en castellà a les que fan servir un altre model de llengua estàndard.
Té sentit que per no sentir una pel·lícula doblada en català central a IB3 o
al Canal 9 s’emeti en castellà? Té cap sentit fer doblatges de Doraemon
a cadascun dels subestàndards regionals orals del català? Evidentment no. O es
fa amb la finalitat del secessionisme lingüístic –ben contrari als objectius
de la normalització de qualsevol llengua, per cert–, o es fa des d’una
ignorància supina que hauria d’avergonyir els nostres governants.
Així
les coses, no va sent hora de rompre una llança en favor de la barreja
dialectal? Ja n’hi ha prou, de considerar una incoherència l’ús, en un
mateix escrit, de formes baleàriques (cant, menjam) mesclades amb les
valencianes (seua, cante, ixca) o les centrals (penso, cantéssim).
La barreja dialectal ja és un fet en aquest món cada volta més globalitzat.
No posem, idò, més barreres a la llengua, i deixem que sigui normal –en l’àmbit
de la variant estàndard– allò que ja comença a ser normal al carrer.
Tota
la comunitat lingüística hi sortirà guanyant.
|
