|
Jutges, fiscals i altres criatures de mà peluda
Crec que si hi ha algun estament que s'ha respectat, i molt,
ha estat el judicial. Gairebé tant o més com la Corona, que ja
és dir, si no fos – com tot sabem– que és de mel i
sucre. Per tant, més mèrit encara. Però deixem la monarquia i
la sang blava per al paper couché i tornem a la qüestió que
ens afecta avui: la justícia. Si hi ha una cosa precisament que
ens distingeix – i aquest plural «ens» té un sentit
europeista, vaja de món dit civilitzat– de les repúbliques
considerades bananeres és l'estament judicial que, com si fossin
éssers sobrehumans, dicten sentències a tort i a dret, però
totes més rectes i emmidonades mai. Indiscutibles i acatades. I
això malgrat el paper que juga el Fiscal General de l'Estat, que
procura netejar de palla i pallús qualsevol assumpte que pugui
ferir o resquillar les honorabilitats més íntimes – si
s'estrevengués el cas– dels membres del govern de l'Estat.
Per ventura en Josep Piqué i en Jaume Matas – compte que
tenc ben present també el precepte de la presumpció d'innocència–
algun dia, en escriure les seves memòries, si és que són capaços
de tenir-ne, li dedicaran una pàgina gairebé d'agraïment. Però
així i tot, la submissió al que dicten els togats és admirable.
Ningú no gosa a no acatar una sentència, senzillament, com a
molt, la troben inoportuna.
Tanmateix, en un mateix boldró de temps, han passat coses que no
sé si ens faran perdre aquesta visió idíl·lica i venerable
que tenim amb els agents de la judicatura. Crec que ja dins
aquest any nou, no fa gaire, va dimitir i se'n va anar a ca seva
– no sé si era jutge o fiscal– un important magistrat
de la cort francesa, cosa si més no significativa, com a mínim
a nivell simbòlic, perquè París porta l'estendard d'haver
impulsat la separació dels tres poders: el legislatiu,
l'executiu i el judicial. Les raons per les quals el magistrat
trià camins més bucòlics per passar l'estona foren, segons
vaig sentir en algun informatiu, que n'estava cansat, que la cosa
– i la cosa vol dir la justícia– s'havia polititzat
molt i que no en volia saber res. No és morralla això, no, són
paraules majors! (No m'agrada el terme polititzat perquè hi ha
una tendència – i crec que és poc saludable des del punt
de vista democràtic– a estigmatitzar i fins i tot a
satanitzar les persones que es dediquen a la política, «els polítics
tenen la culpa» «això no m'interessa perquè és política» són
frases que supuren una evasió, un no compromís, un menfotisme
desil·lustrat,).
Curiosament, aquí tres magistrats – ja sé que han estat
durament criminalitzats per l'acte que han comès– han
concedit un permís penitenciari a un presumpte narcotraficant,
que ell ha aprofitat càndidament per fugir. Més enllà de ser
una contradicció immensa amb la doblerada que se gasten en
prevenció i tractament de drogues, ningú no evitarà que la
gent pensi que no deixa de ser una «coincidència casual» el
fet que aquest permís s'atorgui pocs dies abans d'iniciar-se el
judici. No cal ser més explícits, tothom pot suposar, si més
no davant un tasser de cafè, que aquests magistrats sense
acollir-se a un pla de jubilació anticipada poden tenir unes
bones velleses. I això és greu! Perquè no fa altra cosa que
confirmar aquella dita de «qui té bo vola i qui no en té,
rodola». Tu estafes una pixerada a hisenda i ja et posen blau,
en canvi, d'altres sembla que han desfalcat milionades i sembla
que en surten més baratet.
Per ventura, totes aquestes curolles m'han vengut amb un pic al
cap. Però no deixa de ser també curiós l'hora en què s'ha
sabut que l'ecotaxa ja és legal. En un moment en què es
respiren aires de vaques magres vers la nostra principal indústria.
Malgrat els somriures del president, jo no sé si la processó li
va per dedins, tenc por que no sigui una arma de doble tall i que
el govern autònom pateixi una erosió tant si l'aplica, ara que
té mans lliures per fer–ho, com si no l'aplica, ara que
sortiran tots els hoteleres vestits de drapaires afamegats tot
clamant que s'acosten les plagues d'Egipte i que ja ensumen les
faldilles a l'Apocalipsi. Per ventura tot són bubotes meves i
del populatxo i davant tals circumstàncies hagem de dir
fredament i agnòstica allò de «dura lex, sed lex».
|
