El PSM opina. 16/12/2001

La lavativa

Perdonau-me que parli de mi i de les meves circumstàncies, però ja he entrat en aquella edat en què al món de la infància particular comencen a aflorar-hi símptomes de paradís perdut. Que hi farem! Idò heu de pensar i creure que un dels meus fantasmes infantils fou un artilugi estrany que rondava per ca nostra, i supòs que per moltes altres cases. Eren temps aquells del reciclatge integrat, que tot era reutilitzable, —i no ho dic amb nostàlgia sinó amb ànim notarial de donar-ne asèptica fe—, els potets de iogurt, els envasos de la llet i tantes altres coses, entre les quals hi havia alguns elements mèdico assistencial. Així no és estrany que en una família amb molts d'integrants hi hagués una xeringa de vidre i un joc d'agulles per injectar-te la penicil·lina, i també que hi hagués l'artilugi estrany del qual us parlava. Consistia, ho podeu imaginar, en una bolla, grossa al ullons de la meva escala infantil, de goma, d'un color virat —entre marronós i vermell, ergo que no convidava gaire a l'entusiasme ni a la plasticitat— que d'un punt de la seva orografia, en sortia un canonet d'uns deu o dotze centímetres de llargària, d'una lleugera forma cònica, amb el cap prim a l'exterior, per contribuir d'una manera més eficaç i menys traumàtica a la seva tasca. Era la popular lavativa, ènema que es diu en llenguatge tècnic i edulcorat.

La veritat és que mai no la vaig veure funcionar i per aquesta raó, per ventura, li vaig atribuir uns efectes més destructius, dolorosos que realment no tenia. Vaja, que per aquell canó et podien introduir, sense massa traves ni objeccions, qualsevol substància barroera, purgant i dolorosa. Sobretot si, com jo em feia, hom s'entretenia a fer mentalment una regla de tres no matemàtica: «si la injecció que és fina i empra unes vies tan sofisticades per ser-te introduïda ja és prou dolorosa, com no ho seran les transferències derivades de la basta, comuna i vulgar lavativa?».

De lavativa barroera es pot considerar l'anunci que ha fet el govern central d'associar l'admissió de les transferències sanitàries a poder-se beneficiar del nou sistema de finançament autonòmic, que de per si fou també una altra lavativa, ja que no hi havia altra alternativa possible: si volies tres pessetes més t'havies d'encolomar tota la xeringada i, a més a més, dir gràcies, per la immensitat dels favors rebuts.

De lavativa, no cal cercar-hi altre apel·latiu. Si no no s'entendria que les mateixes comunitats governades pel PP també rebutgin aquest vincle, aquesta imposició. Jo no sé si el govern de n'Aznar allò que persegueix no és la descentralització autonòmica sinó la descentralització dins un ordre —recordau allò de la llibertat dins un ordre, que no sé si era de M. Villa o de Fraga, ambdós cappares del PP actual— o, anant més enllà, la reconquesta de les atribucions pretesament administrades per les comunitats autònomes. M'explicaré una mica. Això de la descentralització dins un ordre (estricte, diria jo) ja l'apliquen des d'un principi. Per dues vies: la via del recurs (ecotaxa, llei de comerç, etc.) per tant, la legitimitat democràtica del parlament autonòmic és com una herba molla; i la via de la restrictiva-impositiva: voleu doblers per a carreteres, idò les heu de fer segons els nostres paràmetres (encara que en Zaplana les pugui fer així com vulgui); voleu millorar el finançament autonòmic, idò vos heu de carregar el mort de la sanitat i ja cercareu recursos (apujada dels carburants) per tapar-ne el forat o per sargir els descosits per on perd. Per ventura allò que realment es persegueix és la segona opció que he plantejat: la reconquesta de competències no per la via diguem-ne impositivo-militar de reclamar-les per la força, sinó, atès el setge econòmic a què estan sotmeses les comunitats autònomes, provocar la rendició incondicional i escenificar un quadre —com el de la rendició de Breda— on els consellers d'Hisenda i el president autonòmic retornen humilment les competències al govern central. Amb això i aquesta mena de patriotisme constitucionalista que ara ormegen per Madrid ja tenim refundada la sacrosanta unitat de la Pàtria dels yuppies potsfranquistes. I tot per la via democràtica, per la que marquen ells, que és l'única possible. Les altres, les que possibiliten ecotaxes, lleis de comerç, o camins vers l'autodeterminació, són obsolets i retrògrads camins de cabra: vuits i nous i cartes que no lliguen.