|
Sr. ministre, i per què?
A finals del mes passat hi va haver una operació kafkiana, la
gent acudia a la Junta d'Aigües a inscriure el seu pou a un
registre, amb la mateixa devoció i esperança amb què antany
resava un parenostre per la conversió de Rússia. És a dir,
sense saber què vol dir conversió i sense tenir una noció
aproximada per on era el maligne país. O, aprofitant
l'avinentesa de la diada dels difunts, com qui treu una ànima
del purgatori. Tot plegat molt eteri.
No ens ha d'estranyar que el poble, que vol respostes a tots els
fenòmens naturals i paranormals, com la d'aquells dos pagesos
que un dia de trons i llamps discutien dins una boera com era
l'acció fulminant d'un llamp i el de dialèctica més agosarada
afirmava tot convençut que allò que matava no era la descàrrega
elèctrica sinó l'atmosfera, que com l'ona expansiva d'una
deflagració corporal, embetumava l'ambient. Així no és
d'estranyar que gent de tota edat i condició s'explicassin mútuament
perquè feien coa allà, perquè havien de presentar tota aquella
paperassa i perquè se n'havien de tornar a ca seva com madò
Moreia. Fos com fos, l'argument més sòlid era que si no es
registraven els pous algun dia no podrien treure aigua. Com que
la documentació es presentava a la Junta d'Aigües (organisme
que depèn del Govern balear) i en Jaume Font havia alçat la veu
de tro i anatemitzadora que gasta, i també ho havien fet els
d'ASAJA, o gent de consemblant pelatge, els que no anaven molt
amarats en la matèria es devien pensar que això eren coses de
la consellera Rosselló en un intent més de fiscalitzar i tocar
allò que no sona a la pobra gent que tenien un forat o un pou.
Com sempre, i això ja anava bé al redactor de la llei i alhora
l'impulsor de tantes correlimes, coes i altres molèsties en
general, es pensaven que era un intent més de la consellera
verda de ficar el nas dins la sacrossanta propietat privada.
El que ningú no sabia era que aquest registre de pous obeïa a
un manament —per ventura la nomenclatura no és del tot
exacte— del famós Pla Hidrològic Nacional, que tots coneixíem
per les imatges televisives de les populoses manifestacions
antitransvassament de l'Ebre que sovint hem observat. Com que aquí
sols no hi pantans, ni rius, ni gaire aigua dolça ens semblava
que aquest Pla estrella del ministre local no anava amb nosaltres.
Idò sí, i bé que hi anava. Però ell restava mutet, sense dir
res. Adesiara ens sorprenia amb una visita llampec i s'emportava
els de la seva llocada a fer una visita preinaugural a un
hospital o a mostrar, com si fos un betlem, la seva dessaladora.
Com que és un home de clarobscurs també venia i no deia res,
era un ministre mut, com les ànneres homònimes i a la cresta hi
duia la vermellor encesa d'una mapau, que és mena d'infecció
segura, vull dir que quan pren malament produeix urticària i
ronya en abundància. També venia i prometia endogalar roques i
fer-los perdre la seva virginitat natural a força d'omplir-los
les tavelles de formigó, que és com un esperma dur, tan
resistent com estèril, o se n'anava de fira en fira. Però no
deia res de la seva perla legislativa, ni si hi havia algun
apartat que podria beneficiar la classe subalterna, com així ha
estat amb el registre dels pous, i ha deixat que aquesta acció
passàs amb més pena que glòria. I això pot ser un indici de
com de poc dominava la lletra menuda d'una llei que ell mateix va
fer. Amb el rendiment que n'haurien pogut treure si haguessin
explicat punt per punt en què consistia aquest catàleg! O
potser no els interessava, car aquells que se n'havien de
beneficiar, aquells que sobreexploten l'aigua ja s'havien
empatxat d'inscriure'ls en un registre. I també li devia anar bé
al ministre que el desgast que suposa sempre fer moure el ciutadà
de les seves rutines i trepitjar oficines inhòspites amb
funcionaris de mà peluda (així ho entenen ells, no és la meva
opinió). I encara no sabem per què Sr. Ministre us hem de
declarar els nostres pous, però ho hem fet servilment i us donam
les gràcies, a vós i a tots els vostres per la vostra
comunicabilitat...
|
