Mossèn Alcover torna al Parlament
La figura de Mossèn Alcover ha tornat a planar per les
bancalades del Congrés del Diputats. I ho ha fet amb la mateixa
pena i glòria amb què ho féu els anys vint de la centúria
anterior. Hom podria tenir l'esperança que, passats vuitanta
anys, les coses es podrien cantar pel seu nom, però es veu que
no és aixÃ, ni tan sols en l'homenatge ha pogut regnar el seny.
El PP ha posat damunt la taula la peüngla més negra per forçar
una nova redacció de la proposta presentada per Teresa Riera on
la paraula llengua catalana fos del tot bandejada del text de la
resolució final. Era clar, o s'introduïa la rebaixa o, si tota
la cort dretana no era al bar obstinada a aprendre a jugar al
terceti, la resolució no anava endavant. S'ha fet ben clara la mà xima:
«a l'enemic, ni aigua».
Sempre resta el dubte que hauria estat molt més productiu, que
la proposta hagués estat rebutjada i no se n'hagués cantat gall
ni gallines, de les adhesions del Govern Central als actes
commemoratius de la «Lletra de Convit» però en canvi, per
ventura certs diputats de l'esquerra haurien pogut carregar-se de
victimisme i alguns altres, els convergents, de resignació
montserratina i a veure com torejam aquests miura que els aliats
d'en Maragall els haurien amollat dins l'hemicicle. També,
caldria veure fins a quin punt, des de les mateixes files del
partit que presentà la proposta, no n'estan contents de l'esmena
introduïda pel PP perquè, també els coneixem el pèl, només
parlen de federalisme, d'autonomisme i d'altres sÃmils per
l'estil quan estan —i encara no sempre— a la més
ingrata oposició. Cal recordar, recentment que el PP català i
el PSC, s'han posat ben d'acord o han coincidit de parer, potser
a algú li pot semblar oportú el matÃs, per impedir que
Catalunya pogués tenir un Magistrat, crec que al suprem. I és
que amb les coses sagrades no s'hi juga.
De totes maneres, em sembla molt alarmant aquesta reafirmació
contÃnua i regalimant de centralisme que va marcant el PP,
aprofitant la majoria absoluta. SÃ, ho fan dissimuladament, amb
mesura, amb la paciència d'un pescador que no escatima amollar
fil quan té la certesa que enganxat a l'ham hi du un peixot gros.
Ells ho saben, que a l'ham hi duen un peixot gros, i tot i que
tenen majoria absoluta per fer-lo pujar a la barca amb
humiliacions i tot, s'estimen més dur-l'hi a les bones, sense alçurar
el socis catalans, que només beneeixen les accions del govern
central, fan capada i fan creure a casa seva —que és aixÃ
com anomenen Catalunya— que s'han enduit una bona tallada.
Estic a l'expectativa per veure com s'engoliran, els Pujol, Mas i
companyia, aquesta nova llei involucionista que preparen els de
Madrid i que sembla ser com una mena de corsé tutelar a les
autonomies. Diuen que la respondran amb totes les forces
possibles, però jo m'ensum que serà com el finançament autonòmic
aprovat ara fa unes setmanes llargues, que com qui diu cinc
minuts abans de passar-se a votació, els en feren cinc cèntims
de la qüestió i ells l'alabaren, el beneïren, donaren grà cies
a Déu per tenir un Aznar tan esplèndid i Misericordiós.
I el nom de mossèn Alcover tornà a planar escapçat per les
vellutades cadires del Congrés del Diputats, ara per unanimitat,
sense veus discordants de la Lliga o dels republicans
catalanistes. No hi ha hagut escarni, ni vituperi, ni lul·lees,
ningú que anàs més cremat que un dobler de mistos. Ja el duien
embalsamat i a la boca un preservatiu perquè no tacàs de saliva
les textures amoixonades dels cadirams de la Carrera de San Jerónimo.
Si tengués la certesa, o només la sospita, que els Parenostres
per la conversió de Rússia serviren de qualque cosa, encara
cada vespre en resaria un enfilall per veure si a Madrid cobren
un poc de seny. I de retruc per demanar, ara que està de moda,
que el Canonge em fes una mica de lloc, ni que fos al galliner
del cel.
|