Sainets i pĂndoles
Quan era al·lot, o al·lotot —vull dir que no puc
precisar exactament els anys que tenia— les festes del meu
poble d'adopció, Son Ferriol —les dels quintos o les dels
vells— sempre solien tenir el mateix final: el diumenge, el
grup local representava una comèdia popular mallorquina (L'herència
d'en Toni Fabioler, Can Miraprim...). A més, els dos o tres
actors més etxerevits, o a vegades, fins i tot, el més còmic,
representava un petit sainet o un monòleg. Era el colofó, allò
que mancava per acabar de fer la befa. Tanmateix, el sainet no
s'anunciava al programa, però tothom sabia que hi seria i ningú
no es movia de la cadira esperant que els actors s'eixugassin una
mica la suada, canviassin, si el guiĂł ho exigia, dos o tres
mobles del decorat, i començassin a escenificar la
intranscendent bufonada.
Aquesta setmana, quan vaig sentir la crònica del senat on CiU
interpel·lava la ministra de cultura i aquesta, sense que li
caiguĂ©s el rĂmel de la vergonya, es desdiguĂ©s d'allò que va
declarar a un diari estatal, no sé per què, em va venir al cap
aquells finals de festa de la meva joventut. Era previsible
aquest final. Voldria creure que no fou premeditat i tot, com una
conxorxa grotesca. Diria molt poc en favor de la classe polĂtica.
M'estim més pensar, com aixà ho insinuava a l'article de la
setmana passada, que fou una jugada d'estratègia hipòcrita de
la ministra. Era temps de campanya electoral i la ministra havia
de dir allò que va dir perquè s'havia de recórrer a qualsevol
enginy, fins i tot el de la mentida o el del disbarat històric,
per esgarrapar algun vot. I CiU havia de fer també el seu paper:
donar a entendre que és un soci tà cit del PP però que no
combrega amb segons quines tesis. Tot plegat permeté que la
ministra es desdigués, rectificà s. Ja ho podia fer, millor dit,
ho havia de fer, havia de rentar forçosament aquell pecat per
dues raons: la primera, perquè era dur damunt l'esquena una mà cula
innecessĂ ria, fins i tot, indigna per a una catedrĂ tica
d'universitat, ex-Bandera Roja, tres anys a una universitat
americana, pintora, doncs, culta, rica, desvetlada i feliç, que
diria n'Espriu; la segona raĂł deriva de la primera, la mentida
ja havia fet, si n'havia de fer, els seus efectes, havia estat
amollada en plena campanya electoral i ara, un cop recomptats el
vots, calia evitar-ne els efectes secundaris. La intervenciĂł de
la ministra al Senat fou tan redemptora com la darrera confessiĂł
d'un crà pula integral o, dit en terminologia més moderna i
ajustada, com si s'haguĂ©s pres la pĂndola del dia desprĂ©s. Ni
més ni pus!
AixĂ, passat per la bugaderia del Senat, grĂ cies a l'efecte del
detergent CiU, que alhora neteja i perfuma fins i tot les taques
més infectes, la mà cula de la ministra, en comptes de ser
avaluada com allò que realment és: l'essència del pensament
subliminal espanyol, passarà a la posteritat amb la indulgència
plenĂ ria de ser una frase pronunciada dins el context de
l'escalfor incontrolada d'una campanya electoral on valia tot; ni
que fossin, les paraules de dona Pilar, el producte del
trencament del condó en un moment d'indissimulable orgia patriòtica.
Per això necessitava la pĂndola del dia desprĂ©s i CiU, a posta
o sense voler, però de forma gratuïta, la hi proporcionà .
D'aquesta manera mai no es fecundarà el disbarat històric. I la
ministra tornarĂ a ser una persona digna i respectada, seriosa i
amb un pèl de rigorositat. Com aquell treballador de la banca de
Son Ferriol, respectuĂłs i honorable, que el dilluns de festes,
com cada dilluns, es posava la corbata aliè a les bufonades
sainetesques que just unes hores abans havia interpretat. .
ť
|