|
Discursos tòpics, clares intencions
Segurament haurà estat obra de la primavera, de l'escalfament
hormonal, si fos un concepte científic, o que sap si d'altres
escalfors no tan justificables, però el cert és que la
monarquia espanyola, tan de mel i sucre durant aquests darrers
vint-i-cinc anys, en una setmana se n'ha dut dues sacsades que li
han fet engronsar la corona i, qui se n'ha volgut adonar, se n'ha
temut que era de llautó. La paradoxa ha volgut que coincidissin
dues notícies, dues polèmiques, que l'han ferida de ple. Em
referesc al quasi anunci de relacions formals, fet a través
d'una portada de revista del cor, fiable, del príncep i una
model de sang vermella. Si voleu que us digui la veritat, aquesta
notícia no m'ha fet ni fred ni calor. Estic segur que la maquinària
mediàtica es posarà en marxa, si no s'hi ha posat ja, per fer
concordar els biorritmes de la model amb els prejudicis tan
respectables com rancis dels dinàstics de tota la vida.
M'ha preocupat molt més la segona polèmica: les paraules del
rei al lliurament del Cervantes, no han estat ni dissimulades, ni
ambigües, ni descontextualitzables, ans al contrari, varen ser
clares i contundents, sense amagatalls, ni filtres. Indignes per
a un cap d'Estat que presumeix o ens el volen pintar com un àrbitre
neutral en les qüestions polítiques. Abans havia actuat d'una
manera més dissimulada, només els malpensats o els lúcids (crec
que fou el recentment finat Ramon Barnils) que va dir que el fet
d'atorgar ducats de Lugo i de Palma a les infantes i als marits
no era un ingenu present de noces sinó que es tractava d'una
maniobra subtil per integrar territoris perifèrics a la
simbologia de la Corona. Dur busques al niu de la unitat, tan
sacrosanta, de la pàtria. Del discurs del rei, hi ha hagut un
paràgraf que tothom ha comentat i que ha eclipsat el que va
pronunciar immediatament abans. Textualment començava dient: «Los
expertos se asombran ante esta unidad de la vieja lengua de
Castilla...». No entraré a valorar el judici científic sobre
la unitat de la llengua castellana, però sí que vull fer referència
al tòpic. Les llengües hegemòniques i glotofàgiques solen
tenir com a valors inqüestionables la universalitat, terme també
dit al discurs, la unitat, com a molt tenen (variados acentos)
producte de (territorios más diversos i alejados) i una
literatura esplendorosa on emmirallar-se (La edad de oro). Per
contraposició, les llengües que volen ser bandejades se li
atribueixen altres tòpics contraposats. Són regionals, ergo no
universals, estan fragmentades, dialectalitzades (amb la
connotació pejorativa que va adquirir aquest mot durant el
franquisme) i tenen una literatura un poc més que folklòrica.
Recorda algú un discurs, amb pompa i rebombori equiparables al
del Cervantes, on el rei hagi lloat la unitat de la llengua
catalana? O que n'hagi proclamat la validesa universal per viure
plenament en català als Països Catalans? Fou certament, el del
Cervantes, un discurs ben intencionat i unidireccionalitzat.
S'ha especulat molt sobre l'autor del discurs. Hi ha hagut gent
que ha apuntat directament al govern de n'Aznar; fins i tot, s'ha
dit que ha estat l'ús més descarat que ha fet el govern de la
monarquia. Serà difícil esbrinar-ho. En tot cas ha estat una
deliberada provocació d'algú. No crec que vagin gaire errats
els qui estableixen una concomitància entre el discurs del rei i
un intent clar de reforçar la de per si prou estalonada
ideologia dominant que no és altra que proclamar per activa i
per passiva la uniformitat de l'estat centralitzador i, per
contrast, la criminalització de qualsevol ideologia que qüestioni
aquest principi, el de la unitat de la pàtria, no només
indisoluble sinó gairebé informulable. I curiosament s'ha fet
en un moment on no hi ha matisos, sinó tòpics: o et declares
constitucionalista, que és diu ara, o ets un còmplice de la
barbàrie. O blanc o negre...
.
|
