|
L'ocasió perduda
A vegades les incursions en terrenys desconeguts o amb
escasses nocions on, com a molt has fet una urgentíssima tasca
de documentació mitjançant una telefonada, hora per hora, al
primer amic que creus que en sap una mica més que tu i que, a més
a més, el trobes desenfeinat, sol oferir productes que si bé
poden tenir una certa gràcia i consistència, no acaben de ser
del tot aprofitats. És la mateixa sensació de quan fas un
quatre a la primitiva i comproves que la quantitat que has de
cobrar és la meitat de la que s'ha cobrat la setmana anterior:
una certa impotència i buidor.
Així em va passar a mi, la setmana passada quan em faig aficar
sense estar gaire documentat dins el terreny del tango.
Sortosament, en aquesta vida hi ha amics per a tot i sempre en
trobes un que t'ofereix suplir les teves llacunes d'una manera
molt diplomàtica i et fa veure que la citació que feres servir
no era del tot literal. Així, he d'agrair-li a aquest amic que
em deixàs una cinta de tangos, amb la qual cosa a més de
comprovar l'error he pogut adonar-me d'una altra cosa pitjor:
vaig tudar d'una manera sobirana un tema que donava molt més de
si.
Supòs que si hi hagués prou mitjans i competir amb el Gran
Hermano no fos una lluita desigual, alguna televisió, local o
desconnectada, en faria un muntatge de les imatges dels
protagonistes del cas Mapau amb música de tango al fons. N'hi
hauria per llogar cadiretes! Jo me l'he imaginat mentalment, el
programa, i mentre anava en cotxe, és l'únic indret on escolt música,
m'esclatava amb la virtualitat d'unes imatges il·lustrades o
acompanyades de les lletres dels tangos que escoltava. Us
imaginau l'estampa de l'assessor de presidència, autor del
mecanoscrit de l'obscur origen, tot fent voltes per la sala dels
passos perduts del parlament i amb la música de fons d'aquell
tango que comença: «Me arrastré por este mundo la vergüenza
de haber sido y el dolor de ya no ser...», «...si vagué por
los caminos como un paria que el destino se empeñó en deshacer...»,
«...sueño con el pasado que añoro, el tiempo viejo que lloro y
que nunca volverá...», «...Por seguir tras de su huella, yo
bebí incansablemente en mi copa de dolor...», «...I ahora
triste en la pendiente, solitario y ya vencido yo me quiero
confesar: si es que esta boca mentía, el amor que me ofrecía
por aquellos votos bruscos yo habría dado siempre más...».
O en Matas, tot somrient, amb unes imatges d'arxiu tot arribant a
l'Argentina i sentint aquell que diu. «Si los campos
conversaran, esa Pampa le diría de qué modo la quería, con que
fiebre la adoré...», «...sufre i no llores que un hombre macho
no debe llorar...». Acte seguit hi podrien superposar les
figures de na Mabel Cabrer i na Maria de la Pau Segura vestidones
de pagesetes mentre el ministre de Medi Ambient faria com qui
cantar: «...de las mujeres mejor no hay que hablar, todas,
mi amigo, dan muy mal pago hoy mi experiencia lo puede afirmar».
O un cara a cara entre l'exconsellera de Presidència i el seu
assessor que fa el gest de cantar-li aquell que diu: «Nada
debo agradecerte, mano a mano hemos quedado, no me importa lo que
has hecho, lo que hases, ni lo que harás. Los favores recibidos
creo habértelos pagado y si alguna deuda chica sin querer se me
ha olvidado en la cuenta de Lotario que tenés se la cargás.
Mientras tanto que tus triunfos, pobres triunfos pasajeros sean
una larga fila de riqueza y de placer (...), Y mañana cuando
seas descolado mueble viejo y no albergues esperanzas en el pobre
corasón. si precisas una ayuda, si te hase falta un consejo,
acordaste de este amigo que ha de jugarse el pellejo pa ayudarte
en lo que sea cuando llegue la ocasión». Permeteu-me
aquest consell, agafau una antologia de Tangos i posau–hi
una mica d'imaginació.
.
|
