El gran dinar
Aquesta setmana s'ha produït el gran dinar. No se sap ben bé,
en aquest món nostre tan contaminat acústicament, si ha repicat
n'Eloi però pel que sembla, com a mínim, el badall va estremir-se
una mica i un imperceptible fregadís amb la falda de la campana
sí que arribà a produir-se. No era per menys car dos polítics
d'ideologia contigua que, fins al moment, s'havien mirat com els
fesols, compartiren taula i conversa d'una manera solitària però
indiscreta. No debades en feren pregons, de la seva trobada. Com
dos amants que després d'una traumàtica ruptura i quan, ambdós
ja han reprès la seva vida per camins divergents, tornen a
trobar-se sota la llum d'unes candeles i amb la mirada carregada
de nostàlgia van desgranant les seves penes, que per ventura no
són altres que l'esqueix d'un temps perdut.
Realment, repassant la transcripció de l'encontre, hom no sap
ben bé de què parlaren. Segons uns, només es tractà d'una
reunió, que podríem pressuposar fredament protocol·lària,
entre dues persones que ocupen càrrecs institucionals i que
tenen la responsabilitat d'entrevistar-se pel bé del
funcionament de les administracions que regenten. Segons uns
altres, hi ha el ferm propòsit de col·laboració mútua en
aquelles qüestions que, entrant dins les seves estrictes competències
de gestió, poden repercutir en la millora de la qualitat de vida
de la ciutadania; segons uns altres, per ventura els més
informats perquè tenen fil directíssim amb una de les parts
implicades, no debades estava en nòmina de l'administració del
ministre quan no ho era, la cosa es parangonable amb la pel·lícula
que du el títol aproximat al d'aquest escrit.
En aquesta pel·lícula, diversos personatges es reuneixen en una
casa per tal de sadollar-se de plaer. El súmmum de l'hedonisme!
Quin és o hauria de ser el súmmum de l'hedonisme d'un polític?
Crec que la resposta és òbvia: la satisfacció del ciutadà. I
segons sembla, segons conten certes cròniques, el grau de
satisfacció de la ciutadania a les Illes Balears és molt migrat
i les variables que defineixen aquesta magror són: la
infraestructura viària, la crisi del turística, la manca de
recursos hídrics i, el que podria semblar més greu, un
enfrontament entre els diversos sectors econòmics de les Illes
Balears. Davant, aquest panorama en Matas, no sé si li ho va dir
a cau d'orella, com qui fa una proposició indecent, o fou durant
l'efervescència d'un brindis, va prometre, no sé si com un Cid
Campeador o com aquell cavaller blanc d'una antiguíssima
propaganda d'Ajax, que tenia un eslògan que deia «el más
poderoso», passar a l'acció i demostrar a Tiris i Troians, a
dreta i esquerra, que un ministre balear a Madrid no és un apèndix
folklòric de la Cibeles sinó que té tot una sèrie d'atributs
i de recursos per demostrar que si és allà no és per quota, ni
la pols d'una condecoració a títol pòstum. Vaja, que si em
perdonen l'exabrupte, té una mica d'enravenada pròpia i que ara
ho vol demostrar. Si miram aquests grans problemes, abans
esmentats, resulta que només un és competència directa del
ministre, i no tota, perquè que sapiguem, els ministres de medi
ambient poden generar de davall les pedres de les pampes
formenterencs de socarrel o amb nocions de rus generar amors
patris, però no poden fer ploure a bots i barrals. Amb la resta,
poca cosa hi deu poder fer. Per ventura ho hem entès malament i
allò que vol dir el ministre és que, com abans feien els
diputats provincials caciquils, pot fer servir les seves influències
per resoldre temes d'aquí. Sí és així ja s'hi hauria d'haver
posat abans. Podria començar pels qui són competència
exclusiva del Govern Central, com és ara el de la sanitat o
d'altres que deriven d'unes transferències mal dotades, que el
seu gabinet negocià, en teoria; o podria fer de pont entre algun
col·lega amb qui comparteix taula ministerial i el conseller del
ram d'aquí perquè li doni l'audiència que fa tant de temps que
té demanada... Podria fer tantes coses, calladament, a les
sordes, sense segones intencions: són aquestes les que quallen
dins el coret de la gent. .
|