El PSM opina. 04/02/2001

Substàncies i accidents

He seguit com un espectador més la controvèrsia de la setmana i em fa l'efecte que la troca s'ha embolicat tant —el cor em diu que he d'afegir intencionadament; la raó, en canvi, m'aconsella ser més perversament caut— que semblava que, tan aviat la caldera de la polèmica ha alçat el bull, allò que menys interessava eren les raons de fons que s'hi haurien d'haver cuinat (per altra banda unes qüestions ben simples: han de pagar les institucions illenques la part grossa d'una entitat que no és competència seva? O en canvi, pel fet que se'n beneficien un nombre relatiu de persones, han de mantenir l'aportació? Si voleu hi podríem afegir algun matís: s'ha de ser coherents amb allò que predica la Ministra del ram, ço és que cadascú pagui allò que és de competència seva o, en canvi, això només és una medicina que ella pot receptar quan li convé? O un darrer interrogant que no he vist plantejat: realment, el Govern de l'Estat hauria consentit, si no s'hi aportaven aquestes misèries, com ho han qualificat alguns, que es tancàs la UNED?).

Tanmateix, d'aquí a mig any, la qüestió de fons, la substància, restarà oblidada, superada i ningú no se'n recordarà, de la UNED, que tornarà a viure dins la grisor anònima on fins ara ha viscut i els seus usuaris seran mirats, com fins ara, amb certa displicència, àdhuc per aquells que ara se n'han erigit en defensors a ultrança. Fins i tot, aprofitant que el debat era obert, qüestions relativament importants com són la transparència financera o la manera en què el professorat accedeix a les tutories seran tan banals i insignificants com ho han estat fins el dia d'avui. Dit d'una altra manera, a ningú no li interessarà quants d'alumnes acabaran la llicenciatura enguany, ni quines sortides professionals tendran, etc.

En canvi, els accidents, el debat paral·lel que s'ha muntat entorn de la UNED, els accessoris que s'han fet servir com a munició però que han eclipsat deliberadament o fortuïta —el lector pensarà el que vulgui— la substància tornarà a sortir relativament mal apedaçada, a escena, en el moment més impensat. Ja sé que tot no es redueix a un debat sobre quin model de país volem, ni tampoc a una andanada contra la gent que pensa que algun dia aquestes illes podran adquirir una configuració que no sigui subsidiària. Però una mica d'això sí que hi ha hagut i s'ha aprofitat aquesta conjuntura per castigar, per penalitzar, per anatemitzar? actituds globals qualificades convencionalment de nacionalistes. Hi ha hagut, com sol passar en molts de casos, una escaramussa partidista que ha servit per fer aflorar certes divergències ideològiques latents entre diversos models d'entendre la societat. Conceptes com «tancats» «visionaris» «aldeanització sense límits» s'han mesclat amb crides a l'humanitarisme i al samaritanisme en pro d'aquests tres mil estudiants que fan servir la UNED i que restarien orfes de qualsevol possibilitat formativa si es tancava. Estranya vinculació! Pens que no s'ha jugat net. Que la rapa s'ha mesclat deliberadament amb el most perquè el producte final fos més mal d'empassar. Posaré un exemple, una senyora oberta, però que només parla castellà, «evidentment del PP» es passejava «cual chica de la Cruz Roja», fent apostolat, amb les estampetes que ha editat —paradoxalment en català— a tot color la mendicant UNED. Tot un símptoma! En definitiva, més enllà del rendiment polític que algú hagi pogut treure d'aquest assumpte, el que a mi i a alguns més ens dol és que d'aquí a quatre dies, els de sempre, per qualsevol altra clovella o bessó, tornaran a emprenyar la voga —perdonau-me la modalitat tan nostrada— amb els mateixos adjectius de sempre «tancats» «visionaris»...
�