"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 05/02/2002

És un bon moment per aplicar l'"ecotaxa"?

* Llorenç Pou és professor d'economia de la UIB.

La suspensió cautelar de “l’ecotaxa” ha fet sorgir de bell nou les diferents veus a favor i en contra de la mateixa, amb l’afegit que la major incertesa sobre l’evolució de la temporada turística ha incorporat un nou element a la discussió.Entre els arguments a favor i en contra de l’ecotaxa s’ha defensat que es una manera d’ajudar les minses arques públiques, que si una persona no està disposada a pagar un euro addicional millor que no vengui, que és injusta perquè només la pagaran els turistes de l’oferta legal, que podria provocar l’ensorrament de l’activitat turística, que ja es paguen prou imposts, etc.

Hom voldria aportar algunes reflexions sobre si l’ecotaxa és per si mateixa una bona mesura i si és el moment oportú. La resposta a les qüestions anteriors s’ha d’enfocar des d’un doble vessant: què és l’ecotaxa i quin és el seu horitzó d’actuació. Oblidar qualsevol de les dues consideracions impossibilita una reflexió serena i, automàticament, esbiaixa la resposta cap a una opinió predeterminada.

Començant pel primer punt, l’impost sobre estades turístiques d’allotjament, planerament anomenat ecotaxa, té com a fi que les activitats turístiques interioritzin totes, o almanco una major part, de les despeses que la seva activitat econòmica provoca. És clar que els turistes paguen per totes aquelles activitats comercials que contracten, és a dir, per tots aquells béns i serveis que passen pel mercat. No obstant, per totes aquelles altres activitats que no passen pel mercat, en altres paraules, que no tenen un preu, no paguen res. Un exemple és tot aquell seguit d’activitats de consum de recursos naturals que es fan fora dels establiments hotelers: per exemple, el consum de les platges, l’excursionisme, etc. La conservació d’aquests recursos naturals provoca tota una sèrie de despeses que les diferents administracions (i en alguns casos els particulars propietaris dels recursos) han de fer front. Despeses que creixen més que proporcionalment amb el nombre de turistes, el qual està en el seu màxim històric.

Des del moment que el preu global que paguen els turistes per la seva estada a les nostres illes inclou els costs de mercat, però no les despeses pel consum de medi ambient que ells provoquen, aleshores la rendibilitat global de l’estada d’un turista és inferior a la rendibilitat de mercat. Dit d’una altra manera, el preu final que paga un turista per un dia a les nostres illes no cobriria tots els costs reals. I com es ben sabut, si el preu de les mercaderies no és el correcte, aleshores el mercat no és capaç d’arribar a una quantitat d’equilibri correcta. En el cas de no imputar-se tots els costs, la quantitat consumida sempre és superior a la socialment òptima.

Quan no s’inclouen tots els costs (també els ambientals) dins del preu de mercat, la presa de decisions en base a la rendibilitat de mercat serà sempre incorrecta. Atès que la rendibilitat de mercat és sempre necessàriament major que la global, que inclou la rendibilitat de mercat i els costs ambientals, es podria produir alguna paradoxa curiosa. Per exemple, que davant una gran rendibilitat de mercat, el sector turístic desitjàs augmentar la seva oferta, perquè els beneficis fossin molt alts, mentre que quan es restassin totes les despeses medi ambientals (que són pagades de manera comuna per tots els ciutadans) s’arribàs a la conclusió contrària si aquestes darreres fossin molt altes. Deixant de banda qüestions distributives de la riquesa, l’objectiu mínim de qualsevol societat hauria d’ésser maximitzar els beneficis econòmics una vegada s’inclouen tots els costs ambientals. En cas contrari, el que es fa és intentar maximitzar els beneficis de mercat i deixar que els costs ambientals es reparteixin entre tota la població.

L’única manera d’eludir l’anterior és introduint un impost a pagar pels turistes per valor dels recursos ambientals que es consumeixen, de forma que es compliria el principi de “qui contamina, paga”. Si així fos, tots i cada un dels turistes que vendrien a les nostres illes pagarien per tot el consum que fan (el de mercat i l’ambiental). D’aquesta manera s’evitaria, d’una banda, que el consum de medi ambient provocàs més costs que ingressos i, de l’altra, que el conjunt de ciutadans d’aquestes illes finançassin l’activitat turística a través del manteniment del medi ambient.

I aquesta és la finalitat última de l’ecotaxa: intentar incorporar un nou cost, que sempre ha existit però que fins ara s’havia ignorat, relacionat amb el consum de recursos ambientals limitats. En altres paraules, l’objectiu real és que el preu final pagat pel turista inclogui tots els costs. Si així fos, tots i cada un dels turistes aportarien beneficis globals positius i no només de mercat. Només per aquest fet, amb independència de qui es quedàs la recaptació de l’impost, ja estaria justificada la seva introducció. Per tant, sota l’òptica que el preu de mercat no inclou tots els costs reals, la resposta a si està justificada l’ecotaxa, és un ‘sí i sempre’, amb independència de la fase del cicle econòmic.

Tota la resta que s’ha escrit són simples defenses partidistes de diferents grups que, amb una visió a curt termini, no volen que els seus clients internalitzin part de les despeses que provoquen, per por a que els seus beneficis particulars es puguin reduir.

D’altra banda, l’ecotaxa, com la majoria d’imposts ambientals, permetria gaudir del que s’anomena el doble dividend. És a dir, d’una banda s’aconseguiria que tots els turistes pagassin per tots els costs que provoquen (de forma que aquells amb una valoració de la seva estada inferior als costs totals no vindrien) i, de l’altra, amb la recaptació obtinguda es podria conservar i disminuir l’impacte de l’activitat econòmica sobre el medi ambient. I aquesta qüestió, com es comenta més endavant, esdevé cabdal per assegurar que les nostres illes romanguin capdavanteres en el sector turístic a nivell europeu. En qualsevol cas, convé advertir que l’objectiu final de l’ecotaxa no hauria d’ésser recaptatori. El problema de la insuficiència financera és una qüestió interna de la política espanyola, que no té res a veure amb el consum ambiental dels turistes.

Tot i que ja s’ha apuntat que les queixes del sector hoteler són incorrectes, perquè es fa necessari que el preu global pagat pels turistes inclogui els costs ambientals, resulta interessant repassar-les. Hom considera que les queixes plantejades (i sobretot les implícites) apunten algunes de les qüestions cabdals que determinaran el futur del sector.

Les queixes centrals són que l’ecotaxa és injusta, perquè només la pagaran els turistes d’allotjaments legals, i que podria posar en perill el negoci turístic des de la perspectiva del benefici de mercat.

Pel que fa a l’oferta il·legal, és clar que és un problema evident que s’ha d’arreglar, amb o sense ecotaxa, però que també seria extensible a l’IVA, etc. Però l’argument central és que ficar un nou impost, que pagarien directament els turistes, podria suposar una davallada considerable del número de turistes. És clar que si el preu de mercat puja, i la resta de variables es mantenen constants, el nombre de turistes es reduirà. Però quant? Els estudis seriosos (amb tesis doctorals incloses) efectuats al departament d’economia i empresa de la UIB demostren que la demanda turística és inelàstica. És a dir, que els turistes són poc sensibles a un augment de preus, el qual provoca que la hipotètica caiguda de turistes seria, en tot, cas molt petita.

De fet, a la taula adjunta es mostren diferents variables, com ara la percepció de barat del preu i el grau de repetició-fidelitat- dels turistes, que suggereixen que la sensibilitat dels turistes als preus no només és baixa, sinó que ha disminuït al llarg dels anys. En un context de percepció de preus moderats, l’augment dels preus turístics tendria un impacte sobre l’actitud dels turistes baixa.

 

1990

1992

1994

1996

1998

2000

Estades/dia turístiques (a)

81.462

76.525

96.636

96.672

107.113

112.215

Percepció de normal o barat dels preus turístics (b)

56,6%

60,6%

77,3%

73,0%

74,8%

76,3%

Turistes que han visitat les illes 4 o més vegades (b)

25,9%

28,9%

28,3%

33,1%

32,3%

35,7%

Nota: (a) milers d’estades. (b) sobre el 100% de turistes. Font: “La despesa turística” i “Evolució econòmica de les Illes Balears”.

Per tant, amb l’ecotaxa el nombre de turistes serà pràcticament el mateix, però ara aquests darrers finançaran part de la despesa en medi ambient que fan i que fins ara pagaven les diferents administracions públiques (i alguns particulars). Des d’aquesta perspectiva es fa difícil entendre el tancament del sector hoteler a permetre un “intervencionisme públic” a través de l’ecotaxa, especialment quan el propi sector no semblava tan a disgust quan el Govern Balear aprovà la llei turística, la qual frenava la creació de places turístiques i, per tant, donava una situació de privilegi a les ja existents.

En el mateix sentit, a l’hora de fer un balanç sobre l’efecte de l’ecotaxa no només s’han de tenir en compte els possibles aspectes negatius, que s’ha comentat que serien molt petits, sinó també els efectes positius a curt i llarg termini. Entre aquests convé destacar que amb la recaptació es posarien en marxa activitats de manteniment i recuperació del medi ambient, que crearien ocupació, a la vegada que la millora del medi ambient permetria vendre a l’exterior una imatge de sostenibilitat que hauria de permetre millorar les perspectives a llarg termini.

En qualsevol cas, hom considera que els temes de fons, que moltes vegades no es diuen, i que realment provoquen la guerra oberta, tenen a veure amb la idea que (1) els hotelers creuen que no tenen prou força per transvasar l’impost als tour operadors, (2) si els hotelers no poden transvasar l’ecotaxa als turistes, aleshores els seus marges de beneficis es reduirien, i (3) que l’ecotaxa podria reforçar el control sobre la seva activitat.

Imaginem que l’ecotaxa no s’aplica. Les tres qüestions seguirien essent una font de preocupació, no només per als hotelers, sinó per al conjunt de la nostra societat. Quin és el futur del sector hoteler davant la brutal concentració, tant horitzontal com vertical, dels tour operadors? Quines són les variables que determinen el marge de negociació entre hotelers i tour operadors? Quin és el marge brut del sector? D’on surt tota l’oferta il·legal de places?

Noti’s que aquestes preguntes són igual d’importants amb o sense ecotaxa, però s’utilitzen com a defensa en contra de l’ecoimpost. Sigui com sigui, el futur del sector passa per mantenir i millorar el medi ambient, de forma que s’aconsegueixi que els turistes siguin encara més fidels a les nostres illes. I aquest objectiu passa, inevitablement, per mesures ambientals com l’ecotaxa. D’altra banda, atès que són mesures de mig i llarg termini, la preservació del medi ambient no hi entén de cicles econòmics.

En definitiva, hom considera que és imprescindible la implantació ja de l’ecotaxa, amb independència del cicle econòmic. Això no obstant, és manifest que l’impost és perfectament millorable. D’altra banda, els ciutadans d’aquestes illes hauríem d’ésser conscients que si és just que els turistes paguin pel consum que en fan del medi ambient, nosaltres també hi hauríem de contribuir. Ningú no pot defugir la seva part.






      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: