El PSM opina. 15/02/2002

Ecotaxa: mala administració d'una victòria política?

* Príam Villalonga és investigador del Ludwig Institute for Cancer Research, Royal Free and University College Medical School Branch (Londres).

La polèmica decisió d'aplicar l'ecotaxa el mes de Maig, i la conseqüent crispació entre Govern i federació hotelera, centren ara per ara tot l'interès sobre l'acció de govern del Pacte de Progrés. Més enllà de la reflexió sobre les virtuts i defectes de l'ecotaxa, l'actual situació ens il·lustra clarament els diferents interessos —confessats i inconfessables— de la nostra classe política i empresarial. Pens que és oportú aprofitar aquests moments per a revisar-ne, no tant els objectius d'aquesta mesura, sinó la seva estratègia d'aplicació, i fer una crida general a la moderació i el diàleg a les dues parts en conflicte.

De justícia és aclarir primer que el suprassignant és un ferm partidari de la filosofia de l'ecotaxa. Pens que ja estam fent tard en la corresponsabilització de la indústria turística en el manteniment dels recursos mediambientals. Assegurar la preservació dels nostres actius paisatgístics —el principal objectiu de l'ecotaxa— és estratègicament essencial si volem mantenir la posició de privil·legi que tenim en el sector turístic. La necessitat que la indústria turística sigui una peça clau en aquest procés, tant en la recaptació dels fons com en la seva gestió, és d'una clarividència indiscutible. No és, per tant, el moment d'afegir-hi més consideracions a la validesa instrumental d'aquesta mesura, ja que les hemeroteques estan farcides de reflexions en aquest sentit. El que es vol posar de relleu aquí és el tarannà que el Govern i el sector hoteler han mostrat darrerament a la societat i que ens ha abocat a l'actual guerra oberta.

Per entendre millor les dues posicions i marges de maniobra respectius, es fa necessari agafar perspectiva per destriar-ne els fets objectius. Aquests indiquen que l'aplicació de l'ecotaxa és una clara victòria mediàtica del progressisme balear sobre l'opinió pública. Entendre això és essencial per a comprendre l'actuació de tots els nostres actors polítics i socials. Ben clarament, la nostra societat ha arribat a l'evidència que hem arribat al límit de saturació i en conseqüència estam perdent qualitat de vida per moments. Fa falta molta miopia política per a no voler veure això, que per a la «sociologia de carrer» fa temps és una obvietat. A partir d'aquestes evidències, compartides per la pràctica totalitat de la nostra societat, les forces d'esquerra i nacionalistes han aconseguit una massiva acceptació popular per al seu projecte d'ecotaxa. És obvi que l'ecotaxa, símbol i senyera de la política proteccionista, és només una eina més que haurà d'esser complementada per un ampli ventall de mesures en aquest sentit. Però si l'acceptam com a símbol del «ja n'hi ha prou» l'haurem de considerar per força una victòria política i mediàtica. No oblidem tampoc l'enorme transcendència de l'acta del Tribunal Constitucional. La manifestació que l'interès general —preservació del patrimoni paisatgístic i cultural— està clarament per damunt dels hipotètics perjudicis sobre els interessos particulars és contundent i alliçonadora per al neoliberalisme vigent. Tanmateix, al marge de la batalla tècnica i legal en curs, la victòria mediàtica del proteccionisme és un fet, i el revers d'aquest fet és la derrota clamorosa —sobretot a nivell d'imatge pública— del sector hoteler.

Mostres evidents d'això les tenim en el comportament dels diferents grups polítics i empresarials. Les sortides de to de coneguts empresaris hotelers són la confirmació més evident de la seva frustració per aquesta derrota. Especialment il·lustratiu és observar què diu el PP, tradicional «aliat» de la patronal hotelera. Tot i aprofitar la guerra oberta per a criticar al Govern no van massa més enllà de les sessions de fotos en el recolzament de la posició dels hotelers. El mateix Matas ha reconegut que la filosofia de l'ecotaxa és «bona però injusta», centrant les crítiques en l'oportunitat del moment per a aplicar-la. Ben alerta a posicionar-se rotundament en contra, tenint en compte que el seu suport social és d'un 70%. El cas d'UM no és menys curiós, ja que sense recolzar-la obertament permet la seva aprovació parlamentària alhora que procura no sortir mal parada enfront dels hotelers. Total: com menys s'en parli millor, ni a favor ni en contra ni tot el contrari, i tal dia farà un any… És obvi que el PSM, tot i la seva aposta ferma pel proteccionisme, està una mica incòmode amb la situació, des d'una perspectiva de partit que mira molt pels interessos dels petits i mitjans empresaris. És el PSIB, amb el permís d'EU-Els Verds, el gran impulsor de l'aplicació immediata de l'ecotaxa, i fins i tot sembla que gaudeix de tensar la corda —aprofitant-ne la seva popularitat— en la batalla contra els hotelers. Tot i això hi ha veus dicrepants, com la de la pròpia presidenta del Consell de Menorca. Al marge de la idea que hom tengui, és admirable la coherència política que està demostrant na Joana Barceló, assolint un perfil institucional molt significatiu. Arribam així al bessó de la qüestió: una cosa és la victòria mediàtica i una altra l'administració que n'ha fet el Govern d'aquesta victòria.

Tot i celebrar el recolzament social i jurídic que ha assolit l'ecotaxa, no podem fer altra cosa que lamentar el caire que ha pres l'actual situació. La guerra oberta entre el Govern i el principal sector econòmic del país és tan indesitjable com perniciosa. Vist que els representants dels hotelers han defugit el seu paper de lideratge social i econòmic —amb sentit de país— per a convertir-se purament en un lobby d'interessos particulars, només podem confiar en la responsabilitat del Govern per tancar la crisi. Diuen que l'entesa seria molt més senzilla amb la generació dels fills dels empresaris hotelers. No és d'estranyar, atès que per edat i formació poden entendre que les polítiques proteccionistes, l'ecotaxa entre elles, no són un atac frontal contra el sector sinó la clau de la seva perdurabilitat a llarg termini. Tanmateix, és el Govern qui hauria de reconduir el procés, i no perdre una ocasió d'or per a confegir un projecte progressista de major centralitat sociològica. Tan negatiu seria aplaçar l'aplicació de l'ecotaxa per a la tardor, acabada la temporada turística? Aquesta decisió desactivaria la probable culpabilització que recaurà sobre ella en cas de crisi. Per altra banda, una cesió moderada en aquest punt facilitaria en gran mesura la cicatrització del conflicte amb el sector. És cert que el medi ambient no hauria d'esperar gaire més temps a veure les anunciades inversions, tan cert com que la hipotètica baixada en el número de turistes serà pràcticament menyspreable, segons les fonts científicament més solvents. Però políticament, des d'un major sentit institucional i de país, no hi ha millors opcions que la confrontació total? Voldríem reclamar seny i reflexió a totes les parts. Per força s'ha d'arribar a una entesa entre els agents econòmics i la sensibilitat emergent a tota la societat, conduïda pel Govern. És imperatiu el desbloqueig, hem de fer entrar en joc una Tercera Via.