|
La involució autonòmica (II)
Deia en un article anterior que el llibre del professor
Bartomeu Colom (Veinticinco años de autonomía balear) és un
text excel·lent que caldria que fos consultat per tothom que
tengui sanes inquietuds polítiques (qualcú n'hi deu haver) i
per més d'un opiniatra. Però constitueix també un magnífic
pretext per referir-me de bell nou a una constatable involució
autonòmica, llegida ara en clau interna —de «Països
Balears» endins—, que ens permeti saber millor què volem i
a on hem arribat per ara. Vegem-ho, idò.
Partim, en clau tècnico-jurídica, del concepte d'autonomia, que
significa capacitat d'autodeterminació i que, aplicat a un ens públic,
es centraria en la possibilitat de decidir sense traves en un
marc determinat. Aquesta autonomia implica una determinació
d'objectius lliure i pròpia per part de qui la posseeix i la
possibilitat d'assolir aquests objectius, independentment que
aquests puguin divergir de les orientacions polítiques d'altres
ens, per exemple d'un mateix Estat. Ni l'autonomia és reduïble
a una mera capacitat normativa (cal veure, sens dubte, també les
capacitats administratives i les capacitats financeres), ni es
predica únicament de les «Comunitats Autònomes», sinó que
també la tenen o la poden tenir altres ens territorials, com els
municipis i els Consells Insulars a les nostres Illes.
De l'anàlisi d'aquesta concepció de partida i sense necessitat
de sortir-se en cap moment del marc constitucional, el fil de
pensament que traça B. Colom parteix de les primeres inquietuds
de l'autor (L'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Discussió
i proposta d'un model d'organització político-administratiu,
1978; Què és autonomia?, 1980; La preautonomía de las Islas
Baleares y el futuro de los órganos provinciales en las
comunidades autónomas uniprovinciales, 1982; Los principios de
la ley de Normalización Lingüística en las islas Baleares,
1987) per entrar, uns anys més tard, als raonaments sobre els
temes que han aixecat més polseguera en la construcció de
l'edifici institucional de la nostra autonomia. És el cas
d'articles, apareguts en revistes o textos col·lectius
d'especialitat jurídica, com La posición de los consejos
insulares en el Estatuto de Autonomía para las Islas Baleares (1988);
El marco general de las competencias económicas en el Estatuto
de Autonomía (1990); Comunidades autónomas uniprovinciales (1991);
el magnífic treball divulgatiu sobre Les institucions públiques
a les illes Balears (1977-1998), que va publicar a Documenta
balear (1998); Obras públicas (1990); Los acuerdos autonómicos:
¿suficientes para las Baleares?(1992); El modelo lingüístico
educativo en las islas Baleares en la enseñanza no universitaria
(1998), etc. Els materials recollits en el volum organitzen els
seus capítols en quatre Títols (I. Qüestions Generals; II
Organització; III Competències; IV Llengua i cultura). Així
doncs, la majoria dels estudis jurídics que s'hi reuneixen ja
havien estat publicats en altres indrets i alguns ja els coneixíem.
Ara, podem observar com, servits amb un llenguatge d'una lògica
impecable, emanen d'un pensament rigorós, coherent i fonamentat
en argumentacions prou sòlides, les quals s'han anat produint al
llarg de vint-i-cinc anys en un procés que, diguin el que diguin
els jerifalts que comanden des de Madrid, no pot donar-se per
tancat ni fer-s'hi prop.
El lector trobarà en el conjunt d'aquestes pàgines un
denominador comú, que l'autor, des de bon començament,
estableix en la preocupació per la igualtat. La de la nostra
Comunitat Autònoma amb les altres pel que fa a competències,
als Decrets de Traspàs, al finançament, a la prestació de
serveis públics essencials, com la sanitat, l'educació o les
carreteres. Així com la igualtat dels ciutadans i per això de
les posicions culturals fonamentals, dels seus drets lingüístics…(p.15).
Tanmateix, hi ha dos treballs que mereixen, per al meu propòsit,
una referència destacada. Els que titula Líneas de evolución
en la organización de los Consejos Insulares (únic inèdit),
que fou escrit durant el debat de la llei 8/2000 de Consells
Insulars i que en addenda ha tingut temps de referenciar l'Aute
del TC de 22 de maig de 2001 pel qual aixecava la suspensió de
la vigència dels article que havien estat impugnats, i
Pluralismo político: la composición de la Comisión Insular de
Urbanismo de Mallorca (tot comentant la sentència del TSJ de
Balears de 13 de juliol de 1991). En aquest últim, vaig veure
confirmada una intuïció que em rodava pel cap en aquells mesos
darrers de la meva dedicació a la política activa (em vaig
retirar el setembre de 1992). Després de l'entrada en vigor de
la llei 9/1990, d'atribució de competències als Consells
Insulars en matèria d'urbanisme i habitabilitat, els Consells
van procedir a reestructurar les Comissions Insulars d'Urbanisme
respectives. Atès el gruix de les competències transferides, i
per principi, l'Entesa de l'Esquerra de Menorca, que jo
representava, va ser irreductible en la defensa d'un model de
composició plural per a la Comissió i vam aconseguir l'acord
amb el grup socialista, que aleshores governava en minoria, a
favor d'una proposta àmpliament participativa i consensuada. No
succeïa així, en canvi, a Eivissa i a Mallorca, on governava el
PP, on des de la seva majoria al Plenari, es formà una CIU
monocolor i, a més, es va resoldre entregar a aquesta Comissió
la totalitat de les importants competències transferides (aprovació
de planejaments, declaració d'interès general, etc.), burlant
un dels principis de la democràcia local, ço és que les
decisions transcendentals han d'adoptar-se a les sessions plenàries
de les Corporacions. Llavors, l'argumentació del professor Colom
era una sòlida força racional a favor d'una democràcia
qualitativament millor. Escric això a desgrat de la sentència
del TSJ de les Balears i dels autes del TC, que d'alguna manera
venien a dir que allò fet pels Consells on els conservadors
governaven no era contrari a dret. I tanmateix, quedava
palesament clar que era possible actuar d'una altra manera, i així
es va fer, crec que per sort, més endavant.
Respecte a l'esmentada llei dels Consells Insulars, en la seva
actual redacció, l'anàlisi jurídica de B. Colom em sembla
veure que avança una tesi similar. La doble naturalesa jurídica
dels Consells Insulars (en la seva vessant d'administració local
i d'institucions de la C.A.) hauria permès una construcció
diferent per als Consells, que ara, segons Colom, es queden a
meitat camí entre el model corporatiu i el parlamentari-burocràtic
(p.223), la qual cosa afecta la manca de claredat. Més enllà de
la constitucionalitat o no del model que preveu per als Consells
Insulars uns executius gestionats per consellers no electes (amb
el resultat d'una Corporació en què és possible que els seus
membres electes la controlin però no l'administrin), Comissions
de Govern que obliguin a fer del Plenari una mena de Parlament…;
més enllà també d'altres aspectes políticament més
discutibles (la separació de càrrecs, l'efecte imitació que
per a Menorca i Eivissa pot tenir el model mallorquí), no tenc
cap dubte que el model alternatiu de B. Colom resulta jurídicament
possible. Extreu de la legislació bàsica (CE, EAIB, LRBRL) el màxim
de potencialitats per a l'autonomia de les illes (de cadascuna
per separat i amb voluntat de país), però malda d'evitar els
perills de crear una administració més burocràtica i
jerarquitzada i molt manco transparent en els controls ciutadans.
En el fons, hom té la impressió que el model actual, tant si és
que el TC hi esmena algunes coses com si el beneeix del tot,
respon a una situació política molt conjuntural, com un mos
esmussant de fruita verda, la d'un pacte on mai tan pocs havien
pesat tant.
No puc acabar sense recomanar que no vos deixeu la lectura de la
Presentació del llibre: allà el professor universitari,
lleixant a part l'estil dels imposats en lleis, s'expressa com a
ciutadà, que, a cop de ser conscient del país en què viu,
explica unes quantes coses més, que també s'ho valen.
|
