El PSM opina. 12/03/2002

Pròxim Orient: l'udol de la guerra

* Antoni Segura i Mas és catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Barcelona.

Cada dia que passa la situació és més greu. Cada dia que passa la pila de morts palestins i israelians aixafa més les esperances de pau i guanya rèdits la guerra. Cada dia que passa creix la desconfiança entre les dues comunitats i es fa més difícil tornar al camí del qual mai s'hauria d'haver sortit. Avui som més lluny de la solució del conflicte que no pas ahir, però menys que demà. Sembla haver arribat l'hora dura i terrible dels falcons que cerquen entre les despulles de les víctimes aliment per a les seves polítiques suïcides d'horror i destrucció. La impotència i el desànim envaeixen els esperits d'aquells que algun dia varen creure que la pau era possible i, per confirmar-ho, es produeix un atac amb míssils a la residència d'Arafat mentre el visitava l'enviat especial de la Unió Europea per al procés de pau al Pròxim Orient. Ha estat una nova provocació d'Ariel Sharon, incansable forjador de la guerra i de la llei del talió, amenaçar Arafat i, de passada, Miguel �ngel Moratinos, una de les persones que més ha fet per posar fi a un conflicte que fa més de cinquanta anys que dura i per portar la pau i l'esperança a Palestina, terra sagrada de les tres religions monoteistes de la Mediterrània.

L'actual escalada de la violència condueix inexorablement a una guerra oberta de conseqüències imprevisibles. La guerra d'alliberament palestina, tal com l'ha denominat Slomo Ben Ami, no s'aturarà fins a aconseguir la declaració d'un Estat palestí independent en els territoris ocupats de Gaza i Cisjordània. La política israeliana de respondre amb assassinats als assassinats forja nous sentiments de venjança i reprodueix sense fi l'espiral de mort i desesperació. I, tanmateix, la guerra mai pot ser la solució, perquè aprofundeix l'abisme entre dues comunitats condemnades a viure una al costat de l'altra. Els palestins van marxar d'una part del que ara és Israel el 1948, però no marxaran mai de Gaza i Cisjordània perquè ja no tenen on anar i és el darrer racó de casa que els queda. Com tampoc marxaran els israelians del país que van forjar les generacions vingudes de la diàspora durant el mandat britànic de Palestina. La guerra és, per tant, un camí inútil que no condueix enlloc.

La propera cimera de la Lliga Àrab a Beirut donarà suport a la proposta saudita de pau. Riad intenta refer ponts amb Washington després de l'11-S i de les evidents implicacions d'alguns membres de l'elit política i financera de la península Aràbiga. La proposta saudita és una reformulació de la resolució 242 del Consell de Seguretat de Nacions Unides de 1967 i es redueix a tres punts tan simples com concrets: retirada d'Israel de Gaza i Cisjordània, declaració de l'Estat palestí i reconeixement de l'Estat d'Israel per part de tots els països àrabs (fins ara només ha estat reconegut per Egipte el 1978, per Jordània el 1994, i per Mauritània el 1999). La proposta omet, voluntàriament, la referència a "una resolució justa del problema dels refugiats" de la resolució 242 i no entra en altres qüestions problemàtiques com l'estatus final de Jerusalem i la qüestió dels colons. També obvia la polèmica de les dues versions oficials de la resolució: la versió anglesa diu que Israel s'ha de retirar from territories occupied (de territoris ocupats), la qual cosa interpreta el govern de Tel Aviv en el sentit que n'hi ha prou retirant-se d'una part dels territoris ocupats; mentre que la versió francesa diu que Israel s'ha de retirar des territoires occupés (dels territoris ocupats), la qual cosa els països àrabs implicats interpreten com que s'ha de retirar de tots els territoris ocupats (Gaza, Cisjordània i els alts del Golan), com en el seu moment va fer de la península del Sinaí. La proposta saudita deixa, per tant, la porta oberta a ulteriors negociacions i posa damunt la taula les qüestions clau del conflicte i que avui tota l'opinió pública internacional té clar: Israel ocupa il·legalment i en contra de les resolucions de l'ONU uns territoris en què hauria d'ubicar-se l'Estat palestí; al mateix temps, però, Israel té el dret a ser reconegut pels països àrabs veïns i a garantir la seva seguretat. I aquesta és l'aposta: retirada dels territoris ocupats a canvi de seguretat.

Ehud Barak, un dels generals de més prestigi i un home summament intel·ligent, va retirar l'exèrcit israelià del Líban (l'ocupació del Líban és la guerra que ha causat més víctimes a Israel) però fou incapaç de complir les altres promeses electorals (arribar a un acord definitiu amb els palestins i aprovar una Constitució). Alhora va subestimar les possibilitats de Sharon, considerat un personatge de curta volada política llastat per les responsabilitats en les massacres de Sabra i Xatila el 1982. I Barak va perdre les eleccions. Ariel Sharon va arribar al poder prometent seguretat, després d'encendre la metxa de la Intifada d'Al Aqsa (els palestins van veure una provocació en la visita que va fer a l'Esplanada de les Mesquites del 28 de setembre del 2000). Avui, però, la societat israeliana viu més insegura que mai. Arafat persegueix el somni impossible de ser el rais de tots els palestins (inclosos els radicals de Hamàs) i, possiblement, en un primer moment, va especular amb la violència de cara a les negociacions de la tardor-hivern del 2000. Però, ara per ara, no hi ha opció de recanvi que tingui el carisma i l'acceptació que encara conserva el vell líder de l'OAP. Una altra qüestió és que estigui a les seves mans, sense la declaració prèvia de l'Estat palestí, acabar amb la violència que nia en el pit de molts joves palestins vençuts per la frustració i la injustícia. S'equivoquen aquells que, com Sharon i Bush, demanen la fi de la violència per poder negociar, car això és deixar-ho tot en mans dels violents de totes dues comunitats, allunyant-se de les solucions polítiques. Esclar que potser és una equivocació interessada perquè l'udol de la guerra és el que més estimen els falcons.