Lapidar és de bàrbars. Bombardejar de civilitzats
Exactament aquest és el text de l'acudit de El Roto al diari
El Pais d'avui, 26-03-02, secció catalana, pàgina 3. El dibuix
és de tres avions bombarders volant a tota nata, en el suposat
escorcoll exhaustiu per trobar l'eix del mal allà on sia, o
inventarse'l, perquè tampoc poden fer el «feo» de tornar
a l'aeroport de partida sense haver amollada tota la ventrada de
bombes més o menys on suposadament és Ben Laden (que ara ja ni
se'n parla), o la mare que el va parir. Literal això de la mare
que el va parir, la teta que el va engronsar, l'oncle que li
ensenyà on era La Meca i la manera com s'havia d'agenollar cinc
vegades tots els dies per resar a Alà, cap enterra, cul en
l'aire, l'estil que havia d'emprar just abans de la primera oració
de les cinc del matí, per netejar-se el nas, les orelles, les
mans i els baixos. Amb aigua si fóra possible. I si no amb pols,
arena fina de qualsevol desert de per allà, que n'hi ha d'això,
que és més abrasiva, però també neteja.
El Roto gairebé sempre és genial, amargament lúcid, mal de
pair, difícil de coure com gallina vella, però, al meu parer,
el brou que en treu i la seva immisericordiosa punteria, són
notables. Allà on posa l'ull hi posa la bala de la síntesi, la
caricatura de l'horror, allò que et fa somriure amb una dosi
d'amargura, de dolor en blanc i negre, sense matisos de cap gris.
Admirable. Just abans de llegir l'acudit de El Roto, m'havia
conformat el propòsit d'escriure, dedicar l'article d'avui a la
Safiya Hussaini, de 35 anys, que segons els noticiaris, s'ha
lliurat de morir lapidada, apedregada a qualque racó de la
forana de Sokoto, la seva Nigèria, pàtria abrupta per a les
dones que tenen calentors púbiques com el més pintat o la més
pintada, però cap ni una formació sexual, ni accés a
anticonceptius, clar. Separada, divorciada, rebutjada? Uns anys
abans pel seu marit oficial, havia quedat embarassada i havia
parit una filla maquíssima per cert. Però la pressió
internacional i una assistència lletrada així com Déu mana, va
fer reconsiderar, recordar al jurat que la condemnà, que quan va
pegar el terringuet, quan es va cometre el greu crim d'adulteri
segons la sharia (el redecony de llei islàmica del temps de la
picor) aquesta llei que permet bestialitats del tamany de la
lapidació, entre i entre del temps, no estava en vigor. I l'han
absolta. Uf! Au, a viure dona sortada, que són dos dies mals
comptats, Safiya obscureta de pell, mitja rialla crullada per
tantes coses, tantes vivències al límit, poques dents dins la
boca de callar que si no és més mal, mans de dits inflats com
botifarronets, i que Mahoma i tots els profetes en forma de Creu
Roja o Mitja Lluna Roja aconseguesquin nodrir la teva fillona, i
els seus fills i els fills dels seus fills.
Després, avui horabaixa mateix, per gentilesa d'un canal de
televisió pública, he pogut visualitzar una doble lapidació.
Dues dones, un suposar, perquè anaven embolicades de cap a peus
amb un llençol blanc, ja dic, després d'haver fets dos clots de
devers un metre de fondària, hi eren ubicades i tibats els buits
amb la terra i els escombres resultants. A continuació, tot un
esbart d'homes, bono, homes, ja m'enteneu, sols bèsties humanes
del sexe masculí, uns que hi eren ben a posta, algú que passava
i no tenia res millor que fer, algun que ho havia sentit a dir i
havia decidit anar a fer punteria, començaven a envergar còdols
com el puny contra les dues bubotes mig enterrades. Una d'elles
va dur sort, una de les primeres pedrades li va afinar el cap de
ple i va perdre el coneixement. Tombà el cap i mig cos cap a
l'esquerra i quedà immòbil, potser ja morta. L'altra no,
l'altra seguí rebent impactes mentre la mortalla blanca s'anava
tenyint de vermell intens i ella es revinglava es retorçava, es
resistia a morir. Just aquí, el productor del programa, potser
amb bon criteri, va decidir desconnectar i parlar d'altres
assumptes. De l'avortament de Norma Duval, per exemple. O del
nuvi cubà de la Sara Montiel, per posar un altre cas, així, al
vol.
I plànyer que, malauradament, homes com el Jesucrist, aquell que
va saber dir fort i clar i a la cara als botxins d'una adúltera:
«el que se senti lliure de pecat que tiri la primera pedra»,
sols en neixi un cada parell de mil·lenaris.
|