La 'teleprefabricació'
Cadascú assoleix els seus objectius com li dóna la gana.
Partint d'aquesta premissa, ningú no pot retreure res a la Rosa,
al Bisbal, al Bustamante i a aquesta colla de cantants per la grà cia
de la deessa televisió. Segurament, moltes d'aquestes estrelles
de la música no han sentit mai parlar de les fuses, de l'allegro
ma non tropo o dels instruments de canya. Per posar tres exemples.
Però els seus discs pugen en les llistes d'èxits com l'escuma.
I això que la majoria de cançons no són seves. Ni tan sols no
les han fet per a ells. En molts casos, reversionen èxits que
als seus autors segur que no els van reportar ni la meitat de
beneficis que a ells. I als voltors que els volten. Les discogrà fiques
s'han posat als seus peus mentre currants de la música malviuen
per les Rambles de Barcelona i músics de primera fila comencen a
tenir greus problemes per treure els seus productes al mercat. La
Rosa, el Bisbal i el Bustamante són fenòmens. Fenòmens
televisius i amb data de caducitat, però. Com els iogurts. Ells
tenen el que volien. I no se'ls pot dir res de res. Els qui
cometen el delicte, en tot cas, són aquells milions de persones
que de la mateixa manera que els han enlairat els acabaran
oblidant. I tampoc no és un delicte punible, aquest. Perquè els
seguidors d'aquests músics prefabricats tenen també tot el dret
a aconseguir els seus propòsits com creguin convenient. Que la
Rosa els fa feliços? Perfecte. El que repugna és aquest poder
de la televisió. Aquesta mena d'alienació permanent de la
societat. Aquest presumpte sentiment que, a voltes, transmet la
sensació que tots som dins un ramat de xais. Que pretenen
moure'ns amb uns fils com si fóssim titelles perquè avancem pel
mateix camÃ. Si aquesta teleprefabricació, com em temo, també
és una part d'aquest suposat paradÃs anomenat globalització,
jo agafo la forca i me'n vaig a l'infern. Sóc antiglobalitzador.
|