"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 13/04/2002

De l'arracada perduda al paradís fiscal

Potser hi posi una mica de literatura i ho faci venir bé. Tanmateix no sé si la vida continua sent un tango, si tot no és més que la literatura o si, contràriament, és una successió de segones parts d'un argument reiteratiu que la saviesa popular ha sabut concentrar en dites tan curtes com eloqüents com aquesta: «s'aigua va allà on n'hi ha molta», «la mar, com més té més brama», «qui té bo vola i qui no rodola». Ho dic perquè na Lola Flores, símbol de tantes coses, cercava desesperadament per un plató televisiu una arracada, una penyora que havia pogut salvar de l'espoli d'hisenda. Ja sé, ho repetesc, que la història tal com la cont és de ficció, com també ho és la dita que es va fer córrer en aquells moments que Lola Flores, que tantes coses significava i havia significat, fou immolada metafòricament per la santíssima trinitat del ministeri fiscal per tal que el seu sacrifici servís de llum i guia —pren llum de na Pintora, diu la dita— per a les actuacions dels soferts contribuents a l'erari públic. Havia de servir, l'execució pública de la Faraona, com a element edificant per a aquells que pensaven que Espanya només vivia d'essències, de filantropies patriòtiques a les quals no calia engreixar anualment amb la declaració de la renda. Fins i tot, es podria dir, atès el magnetisme de la folklòrica, que no només havia de servir d'exemple als personatges de la faràndula sinó també per al poble ras. Ara, que s'acosta el viacrucis de la declaració anual de la renda, la premsa especialitzada primer i després tota la resta han descobert i popularitzat el famós cas del BBVA. Un cas que, per bé que ho he escoltat amb atenció a comentaristes encarregats d'exercir de torcimanys entre la teologia econòmica i les classes populars, no he acabat d'entendre en la seva amplitud i me n'he quedat amb una sola idea: algú ha fet el que no havia de fer, algú no ha estampat tots els guanys sobre el cel cotonat del paper blau d'hisenda ans al contrari ho ha exportat als anomenats paradisos fiscals. I la hisenda pública, que som tots, menys les encorbatades excepcions de sempre, no se n'ha adonat d'aquesta bossa substancial i, en canvi, en inversa proporcionalitat, detecta unes poques pessetes no declarades d'una conferència feta a un llogaret o uns insubstancials drets d'autor, i quan dic insubstancials, no ho dic amb modèstia sinó en la més tangible de les míseres realitats. Des d'aquesta perspectiva no és estrany que els que rebem tots els nostres ingressos a través d'una blanca nòmina ens sentim insultats quan rebrem el resum anual i traguem comptes del que hisenda se n'ha emportat i, el que és pitjor, de la tallada que potser li haurem d'ofrenar el mes de juny. No és gens estrany, tampoc, que el gremi de l'hoteleria i la resta vulguin atansar diners negres a través de caixes B o a través d'oferta no declarada tot emmirallant–se en els exemples abans descrits.

Dos comentaris escadussers al voltant de tot això. Un dit per una persona del món de la judicatura al preguntar–se–li davant aquest cas i d'altres semblants —liquidats amb mitja salve regina de penitència— si hi havia una justícia per a rics i una per a pobres. Resposta gairebé textual: els rics poden contractar bons advocats que troben els subterfugis necessaris perquè no es pugui demostrar la culpabilitat del seu client, mentre que els pobres no ho poden fer. Segona qüestió, on us hauríeu imaginat que és Jersey? Jo, si us he de ser sincer ho feia a les antípodes tropicals, una república bananera. He descobert, refermant tantes ignoràncies meves, que es troba a la vella i civilitzada Europa, entre la flemàtica Anglaterra i la França de la Llibertat i l'egalitat. I per què existeixen els Paradisos Fiscals i en canvi no s'emancipen, per exemple, les nacions sense estat? I per què no s'estudien com a estats dins les humanitats de na Del Castillo? La resposta és, enmig de la complexitat, senzilla. Els paradisos fiscals no posen en perill el sistema, ans al contrari, el refermen perquè estan a l'abast no de tu i de mi, pobres desgraciats contribuents, sinó dels que tenen la clau del sistema. Podríem acabar tot estrafent un vers del Nabí i en comptes de dir «Oh joia del petit dins l'il·limitat» podríem dir «O desgràcia del petit dins l'il·limitat». Els petits som tu i jo i molts més dels que ells volen i diuen, la clau de l'il·limitat la tenen els mateixos de sempre, els que els manegen a cabassos. Salut i començau a fer memòria de tot el que heu de tributar. La glòria del teu paradís i del meu, en tot cas, mai no serà fiscal!





      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: