De l'arracada perduda al paradís fiscal
Potser hi posi una mica de literatura i ho faci venir bé.
Tanmateix no sé si la vida continua sent un tango, si tot no és
més que la literatura o si, contràriament, és una successió
de segones parts d'un argument reiteratiu que la saviesa popular
ha sabut concentrar en dites tan curtes com eloqüents com
aquesta: «s'aigua va allà on n'hi ha molta», «la mar, com més
té més brama», «qui té bo vola i qui no rodola». Ho dic
perquè na Lola Flores, símbol de tantes coses, cercava
desesperadament per un plató televisiu una arracada, una penyora
que havia pogut salvar de l'espoli d'hisenda. Ja sé, ho
repetesc, que la història tal com la cont és de ficció, com
també ho és la dita que es va fer córrer en aquells moments
que Lola Flores, que tantes coses significava i havia significat,
fou immolada metafòricament per la santíssima trinitat del
ministeri fiscal per tal que el seu sacrifici servís de llum i
guia pren llum de na Pintora, diu la dita per a les
actuacions dels soferts contribuents a l'erari públic. Havia de
servir, l'execució pública de la Faraona, com a element
edificant per a aquells que pensaven que Espanya només vivia
d'essències, de filantropies patriòtiques a les quals no calia
engreixar anualment amb la declaració de la renda. Fins i tot,
es podria dir, atès el magnetisme de la folklòrica, que no només
havia de servir d'exemple als personatges de la faràndula sinó
també per al poble ras. Ara, que s'acosta el viacrucis de la
declaració anual de la renda, la premsa especialitzada primer i
després tota la resta han descobert i popularitzat el famós cas
del BBVA. Un cas que, per bé que ho he escoltat amb atenció a
comentaristes encarregats d'exercir de torcimanys entre la
teologia econòmica i les classes populars, no he acabat
d'entendre en la seva amplitud i me n'he quedat amb una sola idea:
algú ha fet el que no havia de fer, algú no ha estampat tots
els guanys sobre el cel cotonat del paper blau d'hisenda ans al
contrari ho ha exportat als anomenats paradisos fiscals. I la
hisenda pública, que som tots, menys les encorbatades excepcions
de sempre, no se n'ha adonat d'aquesta bossa substancial i, en
canvi, en inversa proporcionalitat, detecta unes poques pessetes
no declarades d'una conferència feta a un llogaret o uns
insubstancials drets d'autor, i quan dic insubstancials, no ho
dic amb modèstia sinó en la més tangible de les míseres
realitats. Des d'aquesta perspectiva no és estrany que els que
rebem tots els nostres ingressos a través d'una blanca nòmina
ens sentim insultats quan rebrem el resum anual i traguem comptes
del que hisenda se n'ha emportat i, el que és pitjor, de la
tallada que potser li haurem d'ofrenar el mes de juny. No és
gens estrany, tampoc, que el gremi de l'hoteleria i la resta
vulguin atansar diners negres a través de caixes B o a través
d'oferta no declarada tot emmirallantse en els exemples
abans descrits.
Dos comentaris escadussers al voltant de tot això. Un dit per
una persona del món de la judicatura al preguntarseli
davant aquest cas i d'altres semblants liquidats amb mitja
salve regina de penitència si hi havia una justícia per a
rics i una per a pobres. Resposta gairebé textual: els rics
poden contractar bons advocats que troben els subterfugis
necessaris perquè no es pugui demostrar la culpabilitat del seu
client, mentre que els pobres no ho poden fer. Segona qüestió,
on us hauríeu imaginat que és Jersey? Jo, si us he de ser
sincer ho feia a les antípodes tropicals, una república
bananera. He descobert, refermant tantes ignoràncies meves, que
es troba a la vella i civilitzada Europa, entre la flemàtica
Anglaterra i la França de la Llibertat i l'egalitat. I per què
existeixen els Paradisos Fiscals i en canvi no s'emancipen, per
exemple, les nacions sense estat? I per què no s'estudien com a
estats dins les humanitats de na Del Castillo? La resposta és,
enmig de la complexitat, senzilla. Els paradisos fiscals no posen
en perill el sistema, ans al contrari, el refermen perquè estan
a l'abast no de tu i de mi, pobres desgraciats contribuents, sinó
dels que tenen la clau del sistema. Podríem acabar tot estrafent
un vers del Nabí i en comptes de dir «Oh joia del petit dins
l'il·limitat» podríem dir «O desgràcia del petit dins l'il·limitat».
Els petits som tu i jo i molts més dels que ells volen i diuen,
la clau de l'il·limitat la tenen els mateixos de sempre, els que
els manegen a cabassos. Salut i començau a fer memòria de tot
el que heu de tributar. La glòria del teu paradís i del meu, en
tot cas, mai no serà fiscal!
|