|
Sorpreses
No sé fins a quin punt som indulgents amb nosaltres mateixos,
amb els nostres vicis, les nostres poquedats i misèries i, en
canvi, som rectíssims fiscals a l'hora de mesurar la busca dins
l'ull aliè. Dic tot això perquè ara la gent, com a mínim la
de per aquí, se sorprèn de la religiositat musulmana, de la litúrgia
que fan servir i, fàcilment i sense contemplacions, ho anomena
fanatisme. No voldria que ningú pensàs que tenc inclinacions
talibanesques en cap dels sentits amb què la paraula aquesta ha
estat frivolitzada, ni tampoc que sent nostàlgia d'un temps que
més envant mostraré a través d'exemples. Però em sobta que
ara la gent, la d'aquí, se sorprengui de la religiositat dels
musulmans i un mitjà de comunicació publicàs com a destacat
d'una notícia que el detingut a Sant Joan Despí, el tal Brahim,
va viure al passeig marítim i tenia un habitació amb direcció
a la Meca per resar. Si ho va publicar fou perquè entenia que
allò podia sintonitzar amb la curiositat/morbositat dels lectors.
Com si aquí no n'hi hagués hagut mai, de religiositat! O de
religiositat amb dedicació exclusiva!
Sembla que hem perdut la memòria històrica i ningú no es
recorda, dels nostres petits imams, rectorets o vicaris de poble,
vermellencs de galtes, que al seu pas es desfeien amb capades,
besades a l'anell i altres mètodes d'adoració diürna. El
mateix demiürg que t'estenia un certificat d'haver–te
confessat, requisit fonamental —com ara una còpia de la
declaració de la renda— per poder–te menjar les
panades amb tranquil·litat i entrar descansat al regne del cel.
Ningú no se'n recorda ja de les preceptives avemaries abans
d'anar a dormir, o sona a serial americà el rés a la taula,
quan abans era un ritual que es donava a totes les cases. O els
rosaris, passats amb contricció, la tele apagada, la ràdio també,
tots els santíssims dies de la llarguíssima quaresma. Ni de les
filles de Maria i altres puritanes que exercien d'acusació
particular quan descobrien que un bergantell i una bergantella
sentien la tibada dels cossos frec a frec. O també de privar–nos
d'anar al cinema el divendres sant per part d'una generació,
viva encara, que ara balla i balla i torna a ballar als clubs de
la tercera edat i no mira si és divendres o si és sant, la qüestió
és ballar no fos cosa el metge, per manca d'exercici, els trobàs
una gota més de colesterol. De confessors que et demanaven, com
una obsessió si t'havies tocat o no i no en parlem si t'havies
tocat i tacat. Ningú no es recorda d'això. És clar que algú
pot pensar que això suposa un endarreriment cultural i de
mentalitat respecte als patrons que guia occident. És legítim
de pensar–ho, sobretot si establim una regla de tres amb el
nostre passat i convenim que érem o ens feien ser fervorosament
religiosos perquè portàvem un endarreriment econòmic i social
respecte d'Europa. Però també podria ser un símbol de
preservar la seva identitat, de perpetuar–se com a poble, de
dir no, no al mestissatge, sinó a la llei de l'embut, a la llei
de l'embut que dicta el més poderós, el que té més diners, el
que marca les pautes. També sé que aquest pensament pot ser del
tot retrògrad sobretot si pensam que Franco, a qui podríem
atribuir el nostre catolicisme militat, ens volia preservar,
volia que fóssim la reserva espiritual d'occident. Tot és
possible.
Tanmateix, la situació és complexa i crec que qualsevol judici
que es pugui fer que no comporti un coneixement profund de la
societat musulmana, del seu llibre sagrat és una somera
declaració d'intencions, d'exhibició de prejudicis. Posats a
jutjar, ens podríem mirar a nosaltres mateixos des de l'altre
cantó, del cantó on s'escandalitzarien, o com a mínim se
sorprendrien, de veure que aquí batejam els fills i els feim
combregar i ens casam hipòcritament, sense posar un peu mai més
a a l'església, amb connivència de la Cúria, i per rematar el
clau ens entonam uns funerals d'allò més vitencs, amb panegírics
inclosos si pertoca. Fins i tot, algú podria també jutjar la
jerarquia eclesiàstica: per què anatemitzar el condó, la píndola,
l'avortament o la participació de la dona en els ministeris de
Crist quan la dona forma part paritària de la societat i la píndola,
el condó i altres contraconceptius són moneda corrent... Però
sembla que només som nosaltres els qui tenim capacitat de
sorprendre'ns.
|
