|
Acampallengua, diada i estrangeria
L'anècdota és un fet real, més o menys curiós, que,
normalment no trasbalsa el devenir de les nostres vides, però
que moltes vegades té la virtut i la capacitat de situar-nos
davant una qüestió que encara que romangués viva al nostre
subconscient, no ens l'havíem plantejat mai.
Sense ànim de voler elevar l'anècdota a doctrina vital, al
llarg d'aquest article n'explicarem algunes que hem viscut o
conegut darrerament. Fa unes setmanes, vaig anar a reclamar uns
electrodomèstics al magatzem on els havia comanat, ja que
s'havia complert amb escreix el termini que havia fixat la
dependenta que m'havia atès (si algun lector o lectora es troba
en la tesitura d'haver de fer reformes o moblar casa seva ja
sabran de què els parl). La qüestió és que la nova dependenta
que atengué la meva demanada començà a fer-me un interrogatori
detectivesc per identificar l'al·lota que m'havia atès en
primera instància, que, pel que sembla, era la manera més ràpida
(?!) de trobar els meus electrodomèstics. La perspicaç
dependenta va ser capaç de declamar una vintena bona
d'interrogacions sobre la personalitat, edat, estatura... de la
seva companya. Jo recordava haver llegit el seu llinatge (Jiménez)
a la targeta d'identificació que duia penjada al pit i, la
veritat, poca cosa més. De totes les preguntes que ella feia en
castellà i jo contestava en català, n'hi va haver una que em va
interpel·lar de manera especial: «era mallorquina?».
Fixau-vos-hi bé. Una al·lota que parla en castellà, em demana
si una altra al·lota, que es diu Jiménez, és o no mallorquina.
O sigui, aquella al·lota, amb tota la naturalitat i espontaneïtat
de la situació acabava de definir que s'entén per ser mallorquí:
ni més ni pus que aquell o aquella que parla en mallorquí.
Sense importar llinatges, llocs de procedència ni el color de la
pell.
N'hi ha més.
Fa uns dies, vaig compartir taula i sopar amb una sèrie de
persones, vengudes de diverses parts del món i que viuen a
Mallorca per diverses causes. N'hi va haver dos que m'explicaren
una vivència curiosa i, al meu entendre, lamentable. Ens
contaren que les vegades que han hagut d'anar a l'oficina
d'Estrangeria han tengut problemes perquè, (ATENCIÓ!) els
funcionaris de —repetim— l'oficina d'estrangeria no
entenen el català, que a part de ser la llengua oficial en la
que s'expressen millor aquestes persones, és la única pròpia
d'aquesta terra. La pregunta que se'ns acut és òbvia, és
evident: qui és l'estranger aquí?
Dos fets, reals com la vida mateixa, que ens donen la clau de la
importància que té la llengua, no com a codi de comunicació (en
aquest aspecte qualsevol és bona i qualsevol ens serveix) sinó
com a element determinador de la identitat d'un poble, com l'ADN
d'una col·lectivitat.
Probablement per això i per altres moltes raons, el moviment en
favor de la total recuperació de la llengua catalana ha elegit
com a eix vertebrador de les mobilitzacions d'enguany la crida a
la construcció a Mallorca i a les illes Balears d'una sola
comunitat amb la llengua catalana com a element de cohesió entre
tots els mallorquins i mallorquines del futur.
Aquesta és la crida que farà l'Acampallengua del 4 i 5 de maig
a Binissalem i la Diada del 18 de maig a la plaça Major de Palma.
|
