Globalització, antiglobalització i nacions
* Joan Tugores i Ques és Rector de la Universitat de
Barcelona
En els darrers temps, els debats sobre les implicacions de la
globalització i dels plantejaments antiglobalització
ocupen una part important dels debats polítics i mediàtics, amb
impacte sobre l'opinió pública. Podria ser útil intentar
aclarir per què la globalització provoca en alguns posicions
contraposades, en molts més dubtes, i quines són les arrels de
les propostes que s'engloben amb excessiva generalitat sota el
nom d'antiglobalització. I podríem afegir la qüestió
de com afecta tot aquest nou marc de realitats i de debats a la
realitat de nacions com Catalunya. Les noves realitats no ens
porten només a tractar d'aclarir què vol dir globalització i
com creativament fer-hi front, de manera constructiva, sinó a
repensar qüestions essencials com cap a on s'ha de desplaçar el
poder polític i en quina important mesura les nacions tenen nous
i poderosos arguments -no només històrics sinó d'eficiència i
cohesió- per reivindicar més poder polític.
El punt de partida per comprendre els debats sobre globalització
està en un fet ben simple. En comparació amb la situació
existent fa només 25 anys a quasi tot el món, i especialment
als Estats de l'actual Unió Europea, en què coincidien en la
jurisdicció estatal els àmbits rellevants per al comerç i la
indústria, per als temes monetaris i per a les decisions de política
social i de política política, ara, a principis del
segle XXI, ens trobem amb un trencament d'aquesta coincidència o
"superposició de jurisdiccions".
D'una banda, el comerç i les decisions inversores i de
distribució de l'activitat productiva són d'abast global o
mundial (les empreses es localitzen o deslocalitzen amb més
facilitat que mai), i això provoca alteracions d'un abast sense
precedents en la divisió internacional del treball. Cal recordar
que del lloc que Catalunya o Europa assoleixin en aquesta
reconfigurada divisió internacional dependrà el nivell de vida
i benestar de la nostra generació i de les futures.
D'altra banda, a la Unió Europea, la transferència de la
sobirania monetària al Banc Central Europeu suposa que els
Estats europeus perden l'eina de les alteracions de la paritat de
la moneda, que juntament amb la política aranzelària i
comercial havien constituït -sobretot a l'Estat espanyol- els
pilars de les aportacions estatals a la competitivitat del teixit
productiu de casa nostra.
Però sobretot, la globalització, en la seva fase actual,
implica una debilitat creixent del presumpte contrapès
polític i social que els poders públics podien aportar per
corregir els resultats no sempre perfectes dels mercats. Quan els
poders públics estableixen càrregues fiscals percebudes com a
elevades, els factors productius que poden desplaçar-se
internacionalment ho fan per eludir impostos. Quan uns països,
per tradició i convicció, imposen normes laborals o de protecció
social elevades, ara és més gran que mai la possibilitat de
deslocalitzar les fàbriques i els llocs de treball a d'altres països
en què les condicions salarials i laborals són molt més relaxades.
I quan unes societats volen adoptar mesures, en sintonia amb la
sensibilitat creixent de l'opinió pública, de protecció
mediambiental, també poden trobar-se -i de fet es troben- amb
nous episodis de relocalització o deslocalització. En tots els
casos el resultat final és una pèrdua d'efectivitat de les
intervencions públiques. El reconeixement d'això, juntament amb
les incerteses que provoca l'alteració de pautes
d'especialització productiva de vegades molt arrelades i amb
implicacions sobre l'estil de vida de les societats, constitueix
la base de la desorientació i contestació que genera la
globalització, i el brou de cultiu de les inquietuds
antiglobalització.
Entre enfocaments creatius per afrontar aquestes noves realitats
en voldria destacar dos: d'una banda, continuar la tendència
històrica que l'àmbit rellevant per als temes econòmics -i que
en l'actualitat és l'àmbit mundial o global- tingui com a
contrapès les decisions polítiques públiques que introdueixen
elements de correcció de desequilibris, desigualtats o de
generació d'ineficiències. Mesures com potenciar Nacions
Unides; reforçar iniciatives d'abast internacional en l'àmbit
sociolaboral com les de l'Organització Internacional del Treball
(OIT), o mediambiental, com el Protocol de Kyoto; avançar en una
translació a l'àmbit supranacional d'algunes figures fiscals,
començant per la que recau sobre l'actiu més mòbil
transnacionalment que és el capital financer -mitjançant una
assenyada reinterpretació de la taxa Tobin-, tot això són
mesures que no cal veure com a radicalitats dels moviments
antiglobalització, sinó lògiques i coherents extrapolacions al
nou àmbit global de desenvolupaments que encaixen amb la
sensibilitat d'Europa Occidental, de superposar a les forces dels
mercats una xarxa de decisions polítiques democràtiques que
donin, a més, suport a pautes d'estabilització econòmica i
protecció social.
Sens dubte l'aportació més important que pot sorgir d'Europa en
el desorientat món globalitzat és la nostra experiència
d'Estat de benestar com un pacte social entre poders públics
i societat que no necessita ser sacrificat en cap altar de
presumpta eficiència global, de la mateixa manera que la
concepció europea d'interaccions entre economia i política ha
estat compatible amb nivells de competitivitat i benestar
raonables.
Per això algunes de les propostes que sovint s'etiqueten -i es
desqualifiquen- com a antiglobalitzadores sintonitzen més
amb la cultura europea que d'altres basades en models de mínim
poder públic -limitat a temes de seguretat i ordre públic- i
que, especialment des de l'11 de setembre de 2001, semblen ser l'única
globalització addicional a l'estrictament econòmica que alguns
sorprenents europeistes admeten.
D'altra banda, des de la perspectiva de nacionalitats com
Catalunya, el nou escenari fa reaparèixer amb novetats la
pregunta: per a què serveix un Estat? Una resposta tradicional
veia en l'Estat l'aparell que subministrava eines importants per
al teixit productiu com han estat històricament els aranzels (i
altres mesures proteccionistes, que consolidaven el mercat
estatal com el mercat rellevant i garantit) i les devaluacions de
la pesseta, que permetien recuperar la competitivitat que es
perdia per altres vies. Aquestes justificacions ja no són vàlides
i per tant bona part de les aportacions de l'Estat han
decaigut. A canvi de què? Podria dir-se que d'una provisió
equitativa i eficient del capital públic i les infraestructures
necessàries en la nova realitat global per la competitivitat de
Catalunya? Els indicadors semblen indicar que no. Podria dir-se
que a canvi d'un model fiscal que doni a Catalunya marge per
treure profit del seu esforç a l'hora de proveir béns i serveis
públics -en quantitat i qualitat- a l'alçada del lloc que vol
Catalunya dins la nova divisió internacional de treball i de la
qualitat de vida i cohesió social?
Novament els indicadors són tossuts i tendeixen a dir que no.
En un món globalitzat, és necessari transferir simultàniament
algunes decisions a àmbits supraestatals i, al mateix temps,
potenciar el poder polític de les comunitats amb identitat
nacional per tal que tinguin les eines polítiques per fer front
a les noves realitats amb millors garanties de la cohesió
social, cultural i política, que reconegudament és l'actiu que
trontolla amb l'actual dinàmica globalitzadora, amb la
passivitat -i sovint resignació- dels poders estatals establerts.
|