"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 06/05/2002

Globalització, antiglobalització i nacions

* Joan Tugores i Ques és Rector de la Universitat de Barcelona

En els darrers temps, els debats sobre les implicacions de la globalització i dels plantejaments antiglobalització ocupen una part important dels debats polítics i mediàtics, amb impacte sobre l'opinió pública. Podria ser útil intentar aclarir per què la globalització provoca en alguns posicions contraposades, en molts més dubtes, i quines són les arrels de les propostes que s'engloben amb excessiva generalitat sota el nom d'antiglobalització. I podríem afegir la qüestió de com afecta tot aquest nou marc de realitats i de debats a la realitat de nacions com Catalunya. Les noves realitats no ens porten només a tractar d'aclarir què vol dir globalització i com creativament fer-hi front, de manera constructiva, sinó a repensar qüestions essencials com cap a on s'ha de desplaçar el poder polític i en quina important mesura les nacions tenen nous i poderosos arguments -no només històrics sinó d'eficiència i cohesió- per reivindicar més poder polític.

El punt de partida per comprendre els debats sobre globalització està en un fet ben simple. En comparació amb la situació existent fa només 25 anys a quasi tot el món, i especialment als Estats de l'actual Unió Europea, en què coincidien en la jurisdicció estatal els àmbits rellevants per al comerç i la indústria, per als temes monetaris i per a les decisions de política social i de política política, ara, a principis del segle XXI, ens trobem amb un trencament d'aquesta coincidència o "superposició de jurisdiccions".

D'una banda, el comerç i les decisions inversores i de distribució de l'activitat productiva són d'abast global o mundial (les empreses es localitzen o deslocalitzen amb més facilitat que mai), i això provoca alteracions d'un abast sense precedents en la divisió internacional del treball. Cal recordar que del lloc que Catalunya o Europa assoleixin en aquesta reconfigurada divisió internacional dependrà el nivell de vida i benestar de la nostra generació i de les futures.

D'altra banda, a la Unió Europea, la transferència de la sobirania monetària al Banc Central Europeu suposa que els Estats europeus perden l'eina de les alteracions de la paritat de la moneda, que juntament amb la política aranzelària i comercial havien constituït -sobretot a l'Estat espanyol- els pilars de les aportacions estatals a la competitivitat del teixit productiu de casa nostra.

Però sobretot, la globalització, en la seva fase actual, implica una debilitat creixent del presumpte contrapès polític i social que els poders públics podien aportar per corregir els resultats no sempre perfectes dels mercats. Quan els poders públics estableixen càrregues fiscals percebudes com a elevades, els factors productius que poden desplaçar-se internacionalment ho fan per eludir impostos. Quan uns països, per tradició i convicció, imposen normes laborals o de protecció social elevades, ara és més gran que mai la possibilitat de deslocalitzar les fàbriques i els llocs de treball a d'altres països en què les condicions salarials i laborals són molt més relaxades. I quan unes societats volen adoptar mesures, en sintonia amb la sensibilitat creixent de l'opinió pública, de protecció mediambiental, també poden trobar-se -i de fet es troben- amb nous episodis de relocalització o deslocalització. En tots els casos el resultat final és una pèrdua d'efectivitat de les intervencions públiques. El reconeixement d'això, juntament amb les incerteses que provoca l'alteració de pautes d'especialització productiva de vegades molt arrelades i amb implicacions sobre l'estil de vida de les societats, constitueix la base de la desorientació i contestació que genera la globalització, i el brou de cultiu de les inquietuds antiglobalització.

Entre enfocaments creatius per afrontar aquestes noves realitats en voldria destacar dos: d'una banda, continuar la tendència històrica que l'àmbit rellevant per als temes econòmics -i que en l'actualitat és l'àmbit mundial o global- tingui com a contrapès les decisions polítiques públiques que introdueixen elements de correcció de desequilibris, desigualtats o de generació d'ineficiències. Mesures com potenciar Nacions Unides; reforçar iniciatives d'abast internacional en l'àmbit sociolaboral com les de l'Organització Internacional del Treball (OIT), o mediambiental, com el Protocol de Kyoto; avançar en una translació a l'àmbit supranacional d'algunes figures fiscals, començant per la que recau sobre l'actiu més mòbil transnacionalment que és el capital financer -mitjançant una assenyada reinterpretació de la taxa Tobin-, tot això són mesures que no cal veure com a radicalitats dels moviments antiglobalització, sinó lògiques i coherents extrapolacions al nou àmbit global de desenvolupaments que encaixen amb la sensibilitat d'Europa Occidental, de superposar a les forces dels mercats una xarxa de decisions polítiques democràtiques que donin, a més, suport a pautes d'estabilització econòmica i protecció social.

Sens dubte l'aportació més important que pot sorgir d'Europa en el desorientat món globalitzat és la nostra experiència d'Estat de benestar com un pacte social entre poders públics i societat que no necessita ser sacrificat en cap altar de presumpta eficiència global, de la mateixa manera que la concepció europea d'interaccions entre economia i política ha estat compatible amb nivells de competitivitat i benestar raonables.

Per això algunes de les propostes que sovint s'etiqueten -i es desqualifiquen- com a antiglobalitzadores sintonitzen més amb la cultura europea que d'altres basades en models de mínim poder públic -limitat a temes de seguretat i ordre públic- i que, especialment des de l'11 de setembre de 2001, semblen ser l'única globalització addicional a l'estrictament econòmica que alguns sorprenents europeistes admeten.

D'altra banda, des de la perspectiva de nacionalitats com Catalunya, el nou escenari fa reaparèixer amb novetats la pregunta: per a què serveix un Estat? Una resposta tradicional veia en l'Estat l'aparell que subministrava eines importants per al teixit productiu com han estat històricament els aranzels (i altres mesures proteccionistes, que consolidaven el mercat estatal com el mercat rellevant i garantit) i les devaluacions de la pesseta, que permetien recuperar la competitivitat que es perdia per altres vies. Aquestes justificacions ja no són vàlides i per tant bona part de les aportacions de l'Estat han decaigut. A canvi de què? Podria dir-se que d'una provisió equitativa i eficient del capital públic i les infraestructures necessàries en la nova realitat global per la competitivitat de Catalunya? Els indicadors semblen indicar que no. Podria dir-se que a canvi d'un model fiscal que doni a Catalunya marge per treure profit del seu esforç a l'hora de proveir béns i serveis públics -en quantitat i qualitat- a l'alçada del lloc que vol Catalunya dins la nova divisió internacional de treball i de la qualitat de vida i cohesió social?

Novament els indicadors són tossuts i tendeixen a dir que no.

En un món globalitzat, és necessari transferir simultàniament algunes decisions a àmbits supraestatals i, al mateix temps, potenciar el poder polític de les comunitats amb identitat nacional per tal que tinguin les eines polítiques per fer front a les noves realitats amb millors garanties de la cohesió social, cultural i política, que reconegudament és l'actiu que trontolla amb l'actual dinàmica globalitzadora, amb la passivitat -i sovint resignació- dels poders estatals establerts.





      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: