El PSM opina. 04/05/2002

I malgrat tot surt el sol

El primer de maig havia de marcar la frontera entre un ahir edènic, de platges perlejades de finures d'arena naturalment disposada pel pas dels anys, de terrasses assolellades o ombrejades —segons convengui— on prendre un refresc de bucòlics efectes tonificadors a uns preus que es diuen populars, sense plusvàlues de cap mena; d'hamaques gratuïtes, perquè ocupen un sòl públic, i còmodes sota els para–sols —administrades per empreses altruistes, no fos cosa no vinguessin els turistes, tot i que a vegades pertanyen, per unes estranyes casualitats mai no volgudes, a la dona del batle o a un cosí germà del primer mandatari—. Sota uns para-sols de canyet que criden clamorosos les turgències vermelloses dels turistes i els conviden a passar–hi el dia i, encara, de tant en tant, passen quasi clandestinament però consentida, dones vestides amb massa roba, de pell morena natural que ofereixen de franc, amb atàvica cantinel·la inclosa, un tall de síndria, o de meló o de pinya tropical o qualsevol fotesa per rosegar i passar l'estona. De trens turístics, que no fan fum, ni renou, ni embossen el trànsit, que traginen el ramat de punta a punta d'urbanització o de cala damunt unes vies imaginàries que recorren recòndits paratges, virginitats territorials ocultes, que eleven els índexs culturals del bestiar nòrdic que ens visita. I aquesta oferta complementària també de forma altruista —perquè si no, no en vendria cap, de turista—. I per si no n'hi hagués prou, d'atractius, es passeja tot un eixam de funambulistes ambulants, mags d'inimaginables xisteres, que ara els posen un capell de torero, suara unes cornucòpies d'un carnaval que gastà en banyeta verda, més tard uns filaments que desprenen hàlits lluminosos, reminiscències del futur paradís que ens espera a tots, i qualsevol andròmina més per fer riure l'enamorat que fa mèrits per conquerir els favors de la dama, el nin que s'ha portat bé al restaurant o l'andropàusic que, posats a no poder–se remenar res, belluga les molles elàstiques que sostenen el banyam d'un dimonió de fira. I al vespre, cuineres grassones, madones de poble, amb la mateixa gràcia que si fessin un dinar de matances, treuen taulades, no d'arròs grogós o de pilotes, que potser això els escagassaria i tampoc no vindrien, sinó de pizzes i d'unes patates llargueres que els unten amb una mica de suc vermell, que anomenen ketxup, perquè tenguin gust de qualque cosa. I tot això ho treuen les madones de poble grassonetes, altruistes, davantal posat, que recullen unes poques propines i venga servir pitreres de pollastre de camp, que és gustós, i pizzes pels monotemàtics, i vi del bo, del celler —res d'aquest que anomenen cabezón— i quan es troben plens de panxa, els esperen a l'hotel, amb el jardí sense moscards, amb una orquestra que ja ha envestit pasdobles i vivaspanyes a les totes. I allà còmodament asseguts hi ha cambrers, que semblen esclaves egípcies, que els porten un gin tònic, la ginebra de marca, la tònica també i encara s'ofrenen a ventar–los, si tenen calor, a ensinistrar–los amb quatre passes de ball, si tenen amilocades les extremitats inferiors o entretenen la dona que té massa ballera o mal de cap. I, no ho heu observat? a posta de sol o un poc més, s'omple la urbanització d'un petit eixam d'aprenents de cicerones que els regalen un tiquet per mostrar–los el camí d'un temple bàquic on hi ha música a tota, i xafarranxo també a tota, i els abeuren com a xots, sense pagar res, que si no no vendrien, i com que no hi vendrien, no es distraurien i com que no es distraurien, s'avorririen i per avorrir–se ja poden quedar al seu país, que no fa sol i només plou o fa boira. Però tot això era abans, quan en aquest país ningú no pagava taxes a l'aeroport i tot era abundància, com en un jardí de les delícies. Era abans, ara hi ha l'ecotaxa, i amb un euro a diari s'han espantat milers i milers de turistes que no vendran perquè com que estaven avesats a venir de franc ara se senten insultats perquè els fan pagar aquesta ruïnosa quantitat i, a partir de l'u de maig, els tords volaran baixos. I qui sap si sortirà el sol?