Retorn a Ítaca
La mort que ha arribat a Marià Villangómez és la mateixa
mort que t'ha d'arribar a tu, i no. No és exactament igual. No
ho dic per les circumstàncies que en cada cas l'envolten, sinó
per les seves conseqüències. Per al món de la cultura pitiüsa
em fa molta por que la desaparició física (dit així, sembla
cruel) del seu Poeta en majúscula sigui una pèrdua irreparable.
Val el tòpic. I ara se'n comença a veure l'abast. La
identificació de l'obra amb l'illa i els illencs era tanta, que
per molt que facin ara aquests per identificar-se amb aquella
crec que no n'hi haurà prou. Resulta que la despersonalització
cultural a Eivissa és més que un perill; és una realitat,
contra la qual, tanmateix, molts eivissencs treballen perquè no
sigui consumada. Aquí rau el pes de la dignitat de la bona gent
eivissenca, a qui cal felicitar per haver tingut la sort de
comptar durant vuintanta-nou anys amb Marià Villangómez. La
seva és la mort dels qui no poden morir mai, si el poble
continua viu, amb la seva veu pròpia. Un país i un idioma es
configuren com un sol fenomen per la consolidació d'un
arrelament i un compromís amb uns interessos generals compartits.
Quan un poble no té res a dir que li sigui propi, deixa
d'existir: desapareix amb la seva llengua. Salvar una cultura
exigeix preservar-ne la llengua, patrimoni capital en la
construcció de models socials necessaris. L'intel·lectual
eivissenc va fer molt en aquest noble combat per salvar-nos a
tots: formenterers, eivissencs, però també menorquins i
mallorquins. I va aconseguir de dir-ho amb la claredat d'una al·legoria,
la del destí comú.
La nostra identitat nacional, fonamentada en la llengua i la
cultura que hem anat bastint des de cada indret dels Països
Catalans, es veu reforçada quan se la fa participar en
elaboracions conjuntes... Impulsar dinàmiques cèntriques o
centrípetes va probablement en detriment de tots. Per il·lustrar
aquest reforç de projecte en comú, en el marc del respecte a la
identitat diferenciada, hi ha una poetització simbòlica del
gran poeta eivissenc, amb què va participar en el mític recital
del Price Congrés (1977) de RITMES: «Llest el comú esforç,/
enderrocat l'alcàsser/ d'Ilion, es partien/ pobles, naus,
dialectes,/ venia l'anhelat/ retorn al port d'origen./ Fou difícil,
Ulisses,/ el teu, amb els illencs/ que uniren llur coratge/ al de
tota la Grècia/ Però el mar ja us gronxava, / tanmateix, cap a
Ítaca/ rocosa, aquell bocí / patri, i el nostre somni / i la
nostra esperança /-ai, per a tants, fallits!- /ajudava la
llengua / marinera i pagesa, / suau al cor illenc,/ ara ja
destriada / i exclusiva als navilis, / amb aquell íntim dring, /
un sol accent, el d'Ítaca,/ i alguns mots sols usats / per
nosaltres. Oh parla/ familiar i planera, / que es va mesclar,
entre l'ona / i les torres troianes, / dins l'ampla i dura
empresa,/ a la de tots els grecs!». Ramon Pinyol i Balasch
editor a «El Mall» de l'Obra Completa del nostre Premi
d'Honor de les Lletres Catalanes 1989 comentà així els
versos transcrits: «Itaca, Grècia, Troia, no són, és clar,
Eivissa, Catalunya, Espanya, però és ben cert que el pacte
nacional dels grecs contra l'agressió exterior per fer respectar
el pacte és una lliçó vigent tothora i la seva peripècia
suscita mantes evocacions en múltiples conjuntures».
Perquè el port d'origen de Villangómez se situa en el comú
esforç que no acaba mai, en un projecte personal, social, al
capdavall poètic o polític, que va de Dalt Vila al cor d'Europa...
Marià Villangómez no és com el seu Increat («sense mort ni
després» ), el seu bri d'herba esdevingué olivera, l'ocell que
fou va tenir ales i el roquer nadiu no fou mai per ell cap reixa,
la seva humanitat plena no s'aixecà en el buit
pseudocosmopolita, sinó que assoleix l'universal des del
fonament local, com no pot ser d'altra manera. Ens resta una obra
perdurable, assaonada del qui fou savi per partida doble. En el
coneixement va saber i saber és saber dir, i hom sap i diu des
d'una òptica concreta irrepetible, intransferible,
individualment i col·lectiva.
Més enllà dels grans desastres de la nostra terra esbocinada en
illes, ens ha de plaure i ens plau compartir la seva meditació
sobre nosaltres. Mar i pedra, i la tarda, oberta soca
No ha
estat poca la presència de l'home per a tanta vastitud, ni que
la teva meditació s'hagi feta des del Cap Martinet. Un lloc
concret, com ho era també Súnnion, evocat per Carles Riba de
lluny amb un crit d'alegria.
|