|
El nacionalisme del PSM
Vagi per endavant que qui signa aquest article no té carnet
de cap partit que no sigui els de la defensa dels ideals de progrés
i de justícia social, dels drets democràtics de les nacions a
la seva llibertat. Ni tenc el carnet del PSM (com diuen alguns
mal pensats o que no han llegit amb deteniment els meus articles)
ni en Mateu Morro m'ha endollat de director general o
pixatinter d'alguna oficina institucional.
Aquesta és la pura i sencilla realitat. Però sovint m'indignen
els atacs infundats que es fan als nacionalistes d'esquerres. Ja
fa més d'un quart de segle que sent aquests romanços. Si en
temps de la transició era una formació «propera al terrorisme»
perquè defensava els drets dels pobles a l'autodeterminació, més
endavant els encolomaren, en un afany permanent per diluir la
seva ideologia en el pragmatisme més cínic, oportunista i
barroer, tots els calificatius que imaginaven podien dificultar
els seu avenç dins del teixit social de la nostra societat.
La història, emperò, no ha acabat. Molta gent que engreixa a
recer del poder, xuclant d'aquí i d'allà, encara voldria «més
moderació», més dedicació en exclusiva a cobrar, encalentir
la poltrona i deixar-se de «radicalismes dogmàtics». El suprem
descobriment de tots aquests analistes conclou en la brillant
afirmació següent: «El PSM encara no ha fet una anàlisi
realista de projecte global de país». Quina intel·ligència la
d'aquest personal! No ens vengueu amb històries que aquí tots
ens coneixem, germanets! En aquests moments el que més molesta
del nacionalisme d'esquerres és el seu entestament en la defensa
dels Països Catalans i a demanar públicament una reforma democràtica
de la constitució espanyola que permeti l'exercici d'aquest dret.
El llibre Per Mallorca (Documenta Balear, 1997) de Mateu
Morro, on el dirigent nacionalista confirma les històriques
tesis en defensa d'aquests conceptes, va ser silenciat. Els
partidaris de la «moderació» del PSM el qualificaren com un «important
error». Els gasetillers a sou de qui comanda deien que, en
aquestes alçades de la democràcia, el que deia Mateu Morro:
lluita per ampliar el sostre del nostre autogovern, per a
consolidar un projecte de país diferent del de la dreta i del de
l'autonomisme descafeinat —PSOE inclòs— feia olor de
«ranci», de «forasenyat radicalisme extremista». Anem al gra
de la qüestió. Què és el que fa mal de panxa als menfotistes,
als cínics que imaginen que els partits han de ser tan sols una
menjadora, un endoll per a quatre aprofitats sense principis ni
ètica? Mateu Morro s'havia atrevit a fer aquestes afirmacions,
per a nosaltres, tan plenes de lògica i normals. Deia l'actual
Conseller d'Agricultura: «Manca construir la voluntat nacional
de les classes populars de Mallorca, la consciència d'esser
poble i de voler assolir la plena sobirania. I és per a aquesta
finalitat que ens calen els partits nacionalistes capaços de
mobilitzar els pagesos, els obrers, els professionals, els petits
i mitjans empresaris, darrere un projecte de país, constituint
un autèntic bloc històric fruit de la convergència entre
voluntats i interessos. Solament així serà possible un país
lliure de colonialismes estrangers i un model de societat
progressista que ens permeti —juntament amb els altres
pobles dels Països Catalans— formar part de la futura
Europa dels pobles».
Un missatge molt semblant al de Pere Sampol, vicepresident
del Govern de les Illes, quan, a l'acte de cloenda de la
Universitat Catalana d'Estiu (Prada, 2001), reivindicà el marc
nacional de Catalunya, la constitució d'un vertader espai
comunicacional català tot denunciant l'espoliació econòmica
que pateixen les Illes per part de l'Estat espanyol. Pere Sampol,
en la línia que sempre ha defensat el secretari general del PSM
Mateu Morro, proposà la via sobiranista en el procés cap a
l'alliberament nacional.
Pere Sampol feia seves les concepcions del president Lluís
Companys, assassinat per la dictadura franquista en plena
postguerra. Digué el vicepresident del Govern de les Illes: «Ho
va dir el president Lluís Companys: 'En el món hi ha moltes
nobles causes per les que lluitar, però Catalunya (els Països
Catalans) només ens té a nosaltres'. Crec que és important que
el conjunt dels nostres ciutadans assumeixin aquestes paraules».
Vet aquí, a tall d'exemple, les opinions que exalten fins a
l'exasperació els «controladors ideològics» de l'evolució
del PSM envers el no-res de l'oportunisme i la «modernitat». En
el fons, no obliden les recents maniobres ordides per poderosos
grups de pressió i els poders fàctics de les Illes quan volien
que el PSM és «moderàs» anant amb UM a les eleccions (operació
denunciada públicament pel mateix Mateu Morro): en el fons, del
que es tracta és de rompre, sigui com sigui, la columna
vertebral del nacionalisme d'esquerres, aconseguir que
l'electorat progressista pensi que aquest partit «és com els
altres», una simple païssa per al profit personal dels més
espavilats. Volen, amb tants d'«assenyats consells» acabar amb
qualsevol referència històrica que ens lligui al passat, pugui
vertebrar el present i ens permeti avançar, amb coherència,
vers quotes cada vegada més altres d'autogovern.
Tot serveix per a provar de desprestigiar el nacionalisme
d'esquerres. Recentment va ser demonitzat un interessant i utilíssim
estudi fet per l'equip de Coordinació de Política Sectorial del
PSM. En aquest estudi el PSM comparava el nostre arxipèlag amb
la situació de la República de Malta. En Pere Sampol en va fer
referència en la seva intervenció a Prada. Per a l'equip de
Coordinació de Política Sectorial del PSM, la independència de
les Illes suposaria que pagaríem menys imposts i que podríem
rebre una inversió per habitant de 360.000 pessetes més. Com
digué el vicepresident: «El problema sorgeix quan, a més de
ser els qui més contribuïm, se'ns escatimen els recursos, fins
a tal punt que som la comunitat amb menys llits públics
d'hospital per habitant, la darrera en inversió per educació (segons
la transferència del 97), la darrera en infraestructures de
transport...».
El problema dels atacs permanents contra el PSM només té una lògica
i una causa. La lògica és que els avesats a fer politiqueria
escalacàrrecs, tenen tal prepotència avui (prepotència política
i mediàtica) que no poden concebre cap altra mena d'opció sinó
com a pura follia. La causa és obligar-lo definitivament a
adaptar-se al nou model autoritari i centralista de l'estat
espanyol, convertir-lo en un club d'interessos particulars, una màfia
per a omplir la butxaca dels polítics de torn, de manera que
deixi d'una vegada per sempre de molestar amb les seves històriques
reivindicacions nacionals, socials i ecologistes.
|
