Nou laborisme i crisi de la socialdemocràcia
* Príam Villalonga és investigador al Ludwig
Institute for Cancer Research, Royal Free and University College
Medical School.
Aquestes darreres setmanes hem comprovat com les forces polítiques
de caire liberal-conservador consolidaven la seva conquesta del
mapa polític europeu, en detriment dels partits socialdemòcrates,
actualment en regressió. Al recent terratrèmol polític i
social que ha viscut França hem d'afegir-hi, de moment, les victòries
conservadores a Holanda i Irlanda. En aquest context, molts
analistes polítics i intel·lectuals socialdemòcrates estan
intentant explicar els motius d'aquest canvi del mapa polític
europeu, a l'hora que procuren oferir receptes per a recuperar el
suport electoral perdut. Hi ha alguns missatges que són comuns a
la majoria de diagnòstics, com són la idea que els partits
socialdemòcrates tradicionals s'haurien allunyat de les
inquietuds quotidianes dels seus electors abocats a
l'abstenció o a d'altres opcions, en els pitjors casos
d'ultradreta, i que és necessària una profunda
reorganització de les caduques estructures d'aquests partits per
tal de connectar de bell nou amb la realitat dels ciutadans. Un
altre element comú que trobam a la majoria d'opinions publicades
és l'anàlisi del com i els perquès de l'extraordinari moment
polític del principal partit socialdemòcrata que governa a la
UE: el partit laborista britànic de Tony Blair. Des d'aquí
voldríem apuntar algunes apreciacions sobre el procés que ha
conduït al «Nou Laborisme» al poder, i reflexionar sobre la
seva gestió, en el context del moment actual per a la
socialdemocràcia europea.
En primer lloc, és necessària una mica de perspectiva històrica
per tal de desmitificar alguns arguments que sovint circulen quan
sentim parlar del nou laborisme i la tercera via. Molts analistes
obliden sobretot a fora de la Gran Bretanya que la
gran victòria del partit laborista a les eleccions de 1997 fou
qualsevol cosa menys sorprenent. En realitat, el partit laborista
va perdre les anteriors eleccions (1992) quan ja estaven pràcticament
guanyades per mor d'una desastrosa campanya electoral, fet
que perllongà el període conservador fins als 18 anys
en mans d'un John Major i un partit absolutament esgotats.
Malauradament, l'any 1994 es produí la tràgica mort del líder
i candidat laborista, John Smith, fet que va forçar la
candidatura a darrera hora de Tony Blair. Blair, per tant, va
arribar al lideratge del seu partit en un moment en què només
calia comptar els dies per entrar al número 10 de Downing Street.
El mèrit de Blair és que no va romandre mans plegades i va
saber transformar una victòria previsible, fruit del moment del
cicle polític, en el principi d'una etapa que, ara per ara,
promet ésser llarga i positiva pel seu partit. Entre les claus
de l'èxit de Blair hi ha indubtablement l'adopció del discurs
de la Tercera Via i la transformació del vell partit laborista
en un partit amb una innegable imatge de solvència i modernitat,
però aquesta és una idea una mica massa simplista que requereix
d'algunes matisacions addicionals.
És evident que els postulats del director de la London School of
Economics, el prestigiós sociòleg Anthony Giddens,
coneguts amb el nom de la «Tercera Via» una socialdemocràcia
que incorpora aspectes clarament neoliberals han impregnat
profundament el discurs del partit laborista dels darrers temps.
Tanmateix, el que defineix la línia política d'un partit en el
Govern, mes enllà dels eslògans i les estudiades manipulacions
mediàtiques, no és altra cosa que el balanç de la seva gestió.
Precisament, malgrat que l'opinió més ortodoxa segueixi
considerant que l'actual partit laborista és radicalment
diferent de l'anterior, hi ha veus que assenyalen moltes
semblances entre les polítiques actuals i les del laborisme en
el passat. David Rubinstein, a un excel·lent article (Politics,
2000) analitza en profunditat les diferències entre el Govern de
Blair i els seus predecessors laboristes Attle i Wilson.
La seva conclusió és que el «nou laborisme» és la resposta lògica
d'un partit i uns principis a una societat que ha canviat
profundament, i a la que ja no serveixen les solucions del
passat, però nega rotundament que s'hagi produït una ruptura
ideològica profunda al si del laborisme britànic. En conclusió,
rebutja totalment la dualitat «vell/nou laborisme» que tanta
fortuna ha fet en els medis britànics, i que és un concepte
premeditadament engrescat pels propis ideòlegs laboristes. És
cert que el laborisme ha canviat el seu discurs, sobretot l'econòmic
i social acceptant realitats com la globalització econòmica
i el poder dels mercats: hi ha alternatives reals?, però
no és menys cert que no ha renunciat als seus objectius finals:
igualtat d'oportunitats per a tothom, lluita contra la
desigualtat social, major democratització i participació
ciutadana, millora dels serveis públics...
La Gran Bretanya d'avui dia ja no és el país eminentment
industrial de temps enrere, on els sindicats gaudien d'una influència
política molt poderosa, però fins i tot en el passat els
governs laboristes ja practicaven polítiques més moderades que
les que reclamaven les seves bases. I en determinats camps com la
política exterior clarament proamericana no hi ha a
penes diferències entre els governs laboristes del passat i la línia
actual. Avui dia és innegable que amb una economia fortament
globalitzada s'han acurçat les diferències reals entre la dreta
i l'esquerra, si ens atenem a la limitada capacitat d'intervenció
dels governs en l'economia dels països. El que marca la diferència
entre partits avui és principalment la gestió dels recursos públics.
En aquest sentit, el Govern Blair s'ha marcat com a principal
fita de la present legislatura la reforma de la Sanitat, en un
estat desastrós després del període Thatcher. Per tant,
malgrat que alguns aspectes del discurs laborista puguin esser
xocants per a l'ortodòxia socialdemòcrata, les principals diferències
que aporta el nou laborisme són més formals que altra cosa: si
ens atenem a aspectes substancials com l'aposta per uns serveis públics
i universals de qualitat o el compromís amb les polítiques de
protecció social, no hi ha divergències de fons.
L'aspecte més característic del nou laborisme, fins i tot per
damunt la reformulació del seu discurs econòmic, és la seva
habilitat en el maneig dels medis. El fet que experts analistes
discuteixin encara avui sobre fins a quin punt el nou laborisme
és una ruptura amb el passat del partit és una bona mostra de
la vitalitat mediàtica d'aquesta nomenclatura. En aquest sentit,
la tasca dels ideòlegs i els experts en imatge ha estat magnífica.
Tenguem present que fa uns anys el laborisme mantenia una imatge
pública negativa degut a les recessions econòmiques quan
eren al govern als anys 70, que els identificava amb una
certa incompetència per a manejar l'economia. No oblidem, com ja
hem dit, que degut al cicle polític tenien la victòria
electoral a la vista. Amb aquesta conjuntura política, els ideòlegs
del partit en particular, Peter Mandelson, van
oferir als electors britànics exactament el que volien: un
partit laborista que es presentava al públic totalment renovat,
trencant amb la imatge negativa del passat i oferint amb
les benediccions de la City una imatge de solvència en
l'economia. No es tractava per tant del vell partit de l'esquerra
tradicional i dels sindicats miners, sinó d'un partit modern,
quintaessència de la «cool Britannia». A més, el primer
ministre que havia de retirar al gris i avorrit John Major era un
carismàtic Tony Blair, que representava a la perfecció
l'esperit del «New Labour, New Britain». Vist així, qui es
podia resistir?
És obligat reconèixer per tant que en l'espectacular ascens i
popularitat del nou laborisme hi ha molta feina soterrada
d'imatge i màrqueting polític. Cert és que el partit s'ha
renovat ideològicament, però quin partit que hagi patit 18 anys
a l'oposició no ho hauria fet per tal de tornar al govern?
Tampoc no podem oblidar, entre les raons de l'èxit laborista,
que avui el partit conservador britànic és considerat pel comú
dels ciutadans com una opció política antiquada i retrògrada,
molt lluny d'ésser una autèntica alternativa de govern. Potser
la lliçó més clara per a la socialdemocràcia europea és que
no existeixen fórmules màgiques per a recuperar recolzament
electoral. Aquestes, en tot cas, no vendran de l'anàlisi de
l'experiència britànica, a on s'han conjugat el moment polític
adequat amb una renovació profunda i una bona campanya d'imatge.
Hem de tenir present que l'arribada de l'alternança sempre depèn
més dels desencerts d'un govern que dels encerts de l'oposició.
És en aquest moment quan un partit ha de tenir ben engreixada la
maquinària, convertint la victòria electoral en el començament
il·lusionant d'una nova etapa, en comptes d'un recanvi rutinari
per esgotament del govern anterior. Tal vegada siguin conclusions
desencoratjadores per als temps que corren, però la recepta és,
al cap i a la fi, infal·lible.
|