La paritat i la igualtat d'oportunitats
La llei de paritat, que estableix l´obligatorietat d´incloure
el mateix nombre d´homes que de dones a les llistes electorals
autonòmiques, és una d´aquestes lleis que cap progressista
desitjaria haver d´aprovar. I no obstant des de les files dels
partits progressistes de tot el món i aquí la confluència
de partits en el Pacte de Progrés no n´és cap excepció
no deixen d´impulsar-les. Ningú no hauria de ser partidari d´establir
límits a la igualtat d´oportunitats, a pesar de la qual cosa la
legislació progressista és farcida de normes que discriminen,
dites discriminacions positives, que posen traves a la lliure
designació de candidats, però que al cap i a la fi es
fonamenten en limitar la possibilitat de representació d´un
determinat colálectiu per beneficiar-ne un altre que sense la
llei no aconseguiria ser present a les institucions d´una manera
adequada. Es això just? En el cas que ens ocupa és evident que
la llei autonòmica recent aprovada pretén garantir de fet i no
només de dret una representació igualitària d´homes i dones
en el Parlament de les Illes Balears. I en aquest sentit és
positiu. Ningú no pot negar que un horitzó d´escons ocupats a
mitges pels dos sexes és convenient, però podem dir amb la
mateixa fermesa que aquesta és la millor norma per garantir una
igualtat d´oportunitats?
Poc importa la resposta a aquesta pregunta. Davant una possible
confrontació de drets ha de privar aquell que millor s´adapta
als drets humans, segons els quals ningú no pot ser discriminat
per raons de sexe... ni d´origen, ni de cultura, ni de riquesa.
Sabem que el món en el qual vivim no sempre funciona en paralálel
als drets universals. La prova la tenim amb la història fosca o
enfosquida de les dones, el paper social de les quals sempre ha
estat supeditat a l´home. La realitat és que avui la dona
continua sent discriminada, tot i que la incorporació al treball
i sobretot a la cultura ha fet que prenguin posicions i que avui
per avui puguin competir amb els homes en terrenys que abans els
eren vedats. Però és això igualtat d´oportunitats? Avui per
avui n´hi ha prou comprovant com la majoria de la població
universitària és femenina i com, per contra, la major part de
llocs de decisió, tant socials com empresarials, són en mans
masculines. La teòrica igualtat d´oportunitats se supedita a
condicionaments de tipus cultural i social que encara sobreviuen
a la societat.
Es per això, justament, que s´impulsen les polítiques de
discriminació positiva a favor de la dona. Els 25 anys de democràcia
que ja hem viscut ens han fet avançar en aquest terreny, però
no el suficient. El partit socialista aprovà fa ja vint anys una
modesta quota del dotze per cent de candidats femenins a les
llistes electorals, una quota que amb els anys anà incrementant
fins el vint per cent, fins el quarantaÉperò tot és en teoria.
Fins ara la democràcia només ha servit perquè una tercera part
dels diputats, tant en el Congrés com al conjunt de parlaments
autonòmics, siguin dones. Els objectius d´igualtat no s´estan
complint, tot i que l´actual situació de la població femenina
no tengui punt de comparació amb la de fa trenta o quaranta anys.
El problema, segons el Lobby de Dones és que si es seguís l´evolució
natural encara podrien fer falta quatre-cents anys o més.
És per això, si volem que les institucions polítiques siguin
un reflex real de la societat, que s´imposen lleis com la de la
paritat, amb l´afegit del sistema cremallera que garanteix la
presència del mateix nombre de diputats d´un i d´altre sexe.
És bo que el Parlament ilálumini sobre aquest fet, ja que si be
a la societat el nombre d´homes i dones es molt semblant no
passa el mateix amb la distribució dels seus rols socials ni en
el món laboral. A les Illes Balears, a causa del sector de
serveis, tenim un nombre superior de treballadores que en altres
comunitats, però els seus sous són inferiors. El món
empresarial també és fonamentalment masculí. Només un factor
és o hauria de ser esperançador: la presència femenina a la
universitat és superior, una qüestió que el món misogin
contempla amb feredat però que ens acosta a la normalitat. O al
menys així hauria de ser.
Només quan aquesta arribi, quan la normalitat social sigui una
realitat, serà possible retornar a la normalitat institucional i
abolir per innecessàries les lleis de paritat i demés
cremalleres per situar cadascú en el lloc que el correspon amb
independència de ser homes o dones. Però per això falten molts
anys. Cal suposar que prou menys del quatre segles que diu el
Lobby però, en qualsevol cas, moltes dècades perquè el mon
deixi de mirar-se amb ulls exclusivament masculins.
|