"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 02/07/2002

La paritat i la igualtat d'oportunitats

La llei de paritat, que estableix l´obligatorietat d´incloure el mateix nombre d´homes que de dones a les llistes electorals autonòmiques, és una d´aquestes lleis que cap progressista desitjaria haver d´aprovar. I no obstant des de les files dels partits progressistes de tot el món —i aquí la confluència de partits en el Pacte de Progrés no n´és cap excepció— no deixen d´impulsar-les. Ningú no hauria de ser partidari d´establir límits a la igualtat d´oportunitats, a pesar de la qual cosa la legislació progressista és farcida de normes que discriminen, dites discriminacions positives, que posen traves a la lliure designació de candidats, però que al cap i a la fi es fonamenten en limitar la possibilitat de representació d´un determinat colálectiu per beneficiar-ne un altre que sense la llei no aconseguiria ser present a les institucions d´una manera adequada. Es això just? En el cas que ens ocupa és evident que la llei autonòmica recent aprovada pretén garantir de fet i no només de dret una representació igualitària d´homes i dones en el Parlament de les Illes Balears. I en aquest sentit és positiu. Ningú no pot negar que un horitzó d´escons ocupats a mitges pels dos sexes és convenient, però podem dir amb la mateixa fermesa que aquesta és la millor norma per garantir una igualtat d´oportunitats?

Poc importa la resposta a aquesta pregunta. Davant una possible confrontació de drets ha de privar aquell que millor s´adapta als drets humans, segons els quals ningú no pot ser discriminat per raons de sexe... ni d´origen, ni de cultura, ni de riquesa. Sabem que el món en el qual vivim no sempre funciona en paralálel als drets universals. La prova la tenim amb la història fosca o enfosquida de les dones, el paper social de les quals sempre ha estat supeditat a l´home. La realitat és que avui la dona continua sent discriminada, tot i que la incorporació al treball i sobretot a la cultura ha fet que prenguin posicions i que avui per avui puguin competir amb els homes en terrenys que abans els eren vedats. Però és això igualtat d´oportunitats? Avui per avui n´hi ha prou comprovant com la majoria de la població universitària és femenina i com, per contra, la major part de llocs de decisió, tant socials com empresarials, són en mans masculines. La teòrica igualtat d´oportunitats se supedita a condicionaments de tipus cultural i social que encara sobreviuen a la societat.

Es per això, justament, que s´impulsen les polítiques de discriminació positiva a favor de la dona. Els 25 anys de democràcia que ja hem viscut ens han fet avançar en aquest terreny, però no el suficient. El partit socialista aprovà fa ja vint anys una modesta quota del dotze per cent de candidats femenins a les llistes electorals, una quota que amb els anys anà incrementant fins el vint per cent, fins el quarantaÉperò tot és en teoria. Fins ara la democràcia només ha servit perquè una tercera part dels diputats, tant en el Congrés com al conjunt de parlaments autonòmics, siguin dones. Els objectius d´igualtat no s´estan complint, tot i que l´actual situació de la població femenina no tengui punt de comparació amb la de fa trenta o quaranta anys. El problema, segons el Lobby de Dones és que si es seguís l´evolució natural encara podrien fer falta quatre-cents anys o més.

És per això, si volem que les institucions polítiques siguin un reflex real de la societat, que s´imposen lleis com la de la paritat, amb l´afegit del sistema cremallera que garanteix la presència del mateix nombre de diputats d´un i d´altre sexe. És bo que el Parlament ilálumini sobre aquest fet, ja que si be a la societat el nombre d´homes i dones es molt semblant no passa el mateix amb la distribució dels seus rols socials ni en el món laboral. A les Illes Balears, a causa del sector de serveis, tenim un nombre superior de treballadores que en altres comunitats, però els seus sous són inferiors. El món empresarial també és fonamentalment masculí. Només un factor és o hauria de ser esperançador: la presència femenina a la universitat és superior, una qüestió que el món misogin contempla amb feredat però que ens acosta a la normalitat. O al menys així hauria de ser.

Només quan aquesta arribi, quan la normalitat social sigui una realitat, serà possible retornar a la normalitat institucional i abolir per innecessàries les lleis de paritat i demés cremalleres per situar cadascú en el lloc que el correspon amb independència de ser homes o dones. Però per això falten molts anys. Cal suposar que prou menys del quatre segles que diu el Lobby però, en qualsevol cas, moltes dècades perquè el mon deixi de mirar-se amb ulls exclusivament masculins.





      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: