El PSM opina. 06/07/2002

Per servar rectament el solc

Altre temps, quan érem una colònia sense embuts i sense subtileses, ens enviaven els recaptadors d'impostos, que s'emportaven allò que consideraven oportú, segons el reial manament, o allò que podien pispar, pellucar o captar. Tanmateix eren figures desagradables, malvistes i més malrebudes, actuassin dins un territori colonial o no. Crec que Miguel de Cervantes ho va ser i quasi hi perd la vida. No he sentit contar cap malifeta grossa contra aquesta gent que venia de fora, però si no vaig molt errat i la memòria no em falla o la mitologia popular s'ha atribuït més gestes de les que realment va fer, devers les Pitiüses, on potser no tenien l'empara de les forces d'ocupació, algunes vegades les passaren magres. Llavors, molt més acostat en el temps, ens enviaren governadors civils, personatges grisos de tot: de pensament, d'idees, de vestits; fins i tot, les forces que manaven s'ho deien, grisos. Gent de llinatge estrany, una mica entre estrafolari i pompós, com a rimbombant i tot. Si per un acàs la seva autoritat no fos suficient, o necessitassin una mica de guia espiritual -en aquell temps no hi havia faxos, ni correus electrònics i totes aquestes coses dites «despatxos» anaven més lentes- tenien al seu costat els senyors bisbes, també personatges forans, de paraula grisa però de vestimenta ampulosa i purpurada. Imponent. Atributada amb bàculs, anells pontificals i una titulació llarguíssima que els al·lots recitaven talment uns lloros a qui un déu estrany els havia donada corda. I canviaren els temps, s'esfullaren les roses, la parca decapità generals i el vent erosionà vocacions efervescents. Potser només, grises, s'hi mantenien les idees. Mudàrem de verd en blau. I allò que eren fèrries disposicions, grillons opressors, operacions per la força, esdevingueren narcòtiques subtileses, finures i aplicades cortesies. No necessitàrem recaptadors. Enviàvem i enviam els diners a Madrid, no els que ens sobraven, o els que crèiem que eren justos per mantenir-los el senyoriu. No els els enviàrem tots com ocells que s'espanten de les bubotes que, en forma de cinta de plàstic, es dibuixen damunt les figueres flors. Fins i tots els els enviam per internet, perquè no se'n perdi cap pel camí. I els governadors civils lentament es feren cada vegada més nostrats i potser no eren figures grises però passaven desapercebudes si no fos que, de tan nostrades que són, que es disfressen amb el rebosillo per anar a fer un atxem damunt el Born. La simbiosi amb la terra és perfecta: canta codolades, i sap contarelles d'alicorns i fades i poals florits... que diria n'Alcover. La pageseta que emana de la Serra fa com que governar-nos. Voleu subtilesa més perfecta! No necessita l'ajut dels bisbes, sinó que són ells que la necessiten perquè els ajudi a desgranar un tros de l'evangeli dominical. El llinatge i tot és essència de la terra i, si no hagués patit una maleïda síncopa -no us esvereu no és cap mal estrany, és només un fenomen gramatical, malformació professional meva-, ara seria idèntic al d'una fusta noble o a l'arbre que ens mostra, juganera, la prodigiosa fruita que tasten mètleres i abelles.

Però necessitam el recte procedir, que ens diguin com hem de pensar i quin món hem d'imaginar i veure i aquells personatges del passat són com a figures decoratives. Ara calen subtileses i en un retorn al passat ens envien personatges de noms estranys -havíeu sentit mai parlar d'un tal Enguídanos-, que governen la televisió, que també és una arma subtil que entra dolceta dolceta a cada casa, i ens mostren allò que ens convé perquè aquesta terra, per molt que diguin, està feta per a les Mates i les gavines. I cal tornar cada cosa al seu lloc, encara que sigui amb subtileses quotidianes o amb mètodes més barroers. L'altre dia, sense anar més lluny, crec que era a la Cúria, dos consellers del Govern Antich i el Bisbat i no sé qui més es reuniren per allò d'en Miquel Barceló a la Seu. La notícia la donaren per TVE-B. Un conseller sols no el veren, l'altre una mica més, el representant del Bisbat també, però sabeu qui varen veure més i més temps? En Miquel Barceló, vostre és el pollastre. Però qui l'acompanyava? La ministra del Castillo. Segurament no hi havia altres imatges... Jutgin vostès si és barroeria o subtilesa i sabran si l'Enguínados aquest s'assembla més a un recaptador d'aquells d'antany, a un braç armat o a una bacular encíclica. «Sorprèn els racons del jardí i sabràs el secret de les vànoves», amic lector, com així ho va escriure B. Rosselló-Pòrcel. Sorprèn l'evidència amagada i sabràs quines són les exactes intencions.