El PSM opina. 13/07/2002

La vertadera prova

Us contaré una història que jo mateix vaig viure. Com diuen els tòpics, en vaig ser testimoni d'excepció. Hi ha diferents maneres de vendre el producte dels ametlers. Com poden suposar, fins i tot els més pocs rústics lectors, allò que té valor és el bessó. Una d'aquestes maneres és allò que se'n diu fer la prova, que és una cosa tan senzilla com fer una regla de tres. S'agafa un quilo d'ametles, s'enceten o es trenquen —segons la contrada— i llavors es tria el bessó de les clovelles, es pesa el bessó i llavors ja es pot fer la regla de tres: si per un quilo d'ametles surten dos-cents vuitanta grams de bessó, per una tona i mitja en sortiran... Llavors el mercader et paga el resultat final al preu que va el bessó com si l'haguessis triat. Quan les ametles encara valien qualque cosa en relació a la feina que comportava tenir cura dels arbres i collir-les, tot i que ja començaven a anar a la baixa, el meu pare, com molts altres pagesos, amb la balança que ma mare emprava per pesar la farina i el sucre a l'hora de fer coques, feia tot il·lusionat la prova casolana i si hagués estat una mica gallet i bravejador se n'hauria anat pels cafès tot gojós explicant que els seus ametlers eren dels més retents perquè la prova li sortia gairebé a tres-cents (tres-cents grams per quilo, per als profans). Tanmateix, amb aquesta il·lusió sorda i continguda agafàrem els sacs d'ametles i a l'hora convinguda ens presentàrem a cal mercader. Allà els vàrem pesar i els vàrem buidar dins els que duia el mercader per fer la tara (descomptar del pes total el pes dels sacs). Mentre els buidàvem, un pic de la part de damunt del nostre sac i un pic de la que hi quedava al del mercader (que per tant eren del cul dels nostres), en un intent de cercar l'aleatorietat perfecta, agafava amb un potet de llauna una embosta d'ametles i les posava dins una senalla. Quan haguérem buidats tots els sacs, va remenar les ametles de dins la senalla i en va fer un quilo o dos, no ho record, i començàrem la prova, les va trencar i començà a triar. Podeu comptar que quan trobava un bessó una mica corcat o defectuós també l'eliminava, sempre cercant amb la vista, la paraula o tota l'ossamenta, l'assentiment del meu pare, que, jobianament, deia sí.

El resultat, podeu comptar, fou bastant allunyat de les previsions inicials, i la meva decepció, jo canari jove i inexpert, més que grossa perquè mentalment ja havia calculat, abans de la prova definitiva, els guanys que podríem tenir d'aquell producte. Acceptàrem la prova perquè després d'haver fet tota aquella feinada i haver perdut el jornal hauria estat més costós refer-ho que el guany que podríem tenir si la prova ens hagués sortit segons les nostres previsions. Així mateix, el meu pare dins la seva dosi d'escepticisme agnòstic va gosar a demanar al mercader: «Com així emprau un pot per triar les ametles?». Ell tot gustós li va entimar la resposta: «perquè la mà, inconscientment, sempre tria les més bones...» Dit d'una altra manera, el pot era una estratègia per cercar l'aleatorietat perfecta.

Dic tot això, perquè l'altre dia, gairebé ja de pagès, unes enquestes electorals varen fer alçurar algun polític i algun altre el va fer navegar dins un mar de sabonera. De tot d'una vaig pensar que no se'ls ha de donar gaire importància perquè solen ser uns instruments més del màrqueting electoral, com fer-se una foto engronsant un porcellí o recitant «polls venturers» de na Maria A. Salvà davant la flor i nata socialista calvianera. Sobretot, després de la solemne patinada, amb despropòsit inclòs, que varen tenir aquesta mena de prospeccions electorals a les darreres presidencials franceses. Però no només és el fet de ser un element més de màrqueting electoral allò que em fa desconfiar de les enquestes, sinó també perquè la prova definitiva és la que surt de les urnes el dia de les eleccions; i també, perquè estic segur que el mètode, rústic si voleu, que emprava el mercader de les ametles té més fiabilitat que no tota la ciència que hi posen aquests estudis d'opinió. I, entre d'altres raons, per una de ben senzilla: en la fiabilitat i la precisió del mètode del mercader hi anava el biaix de tenir o no guanys, hi podia perdre diners dels seus, mentre que aquesta gent no hi exposa res, ni tan sols el prestigi de la casa, per tant, és més de fiar el pot rústic del mercader que les sofisticades enquestes telefòniques o com les facin dels sondejadors d'opinió.