|
Tanta sort del juevert!
Que ningú no em digui que el juevert no és un vegetal amb
cera del Corpus! Potser el millor condiment. La sal, ja ho sabeu,
és més aviat funesta per als hipertensos. Els alls, què us
n'he dir, dels alls! Imprescindibles, però amb una mala fama
horrible, tant per al qui els cuina, com per al qui els paeix i,
fins i tot, manta vegada, per als seus adlàteres que n'han de
patir les emanacions que prodiga bé per contacte directe en cru,
bé via flatulències després del seu periple pel budellam prim
i gruixat. Ell, el juevert, en canvi, fa companyia a les millors
carns, als musclos, a les ostres i al marisc més car i afrodisíac,
per tant causa indirecta, fins i tot, d'algun orgasme fora temps.
També, és capaç de rentar la cara a una paella de cuiner
novell o atorgar-li el toc de distinció a la del més pintat. Va
bé, fins i tot, per als equilibris emocionals —a mi, que
pas fàcilment de l'eufòria levitant a la mollor més tortuosa,
me'l receptaren—. Però no només la seva acció terapèutica
és terrenal sinó que també espipella la celestial i és un bon
companyó de Sant Pancraç, especialment per Nadal, quan tothom té
posades les aspiracions a treure la grossa. Posats a ser, sol
resultar de franc. Quan jo feia de placer al mercat de l'Olivar
les dones, una vegada pagat el compte, te'l demanaven i era
costum de regalar-lo. «Per fer la picada», deien... Per si fos
poc, ha estat un mot eficient i gens baralladís: era com una
prova del nou per saber si els forans havien après prou bé la
fonètica mallorquina i no va servir mai, malgrat la variant «julivert»
com a arma per fomentar la secessió lingüística. Vaja, tot un
prodigi. I per si no n'hi havia prou, haurà servit, potser en
plena decadència, per allò del triomf dels menjars ràpids i
precuinats, per aprendre una mica més de geografia. I una altra
cosa encara, que tampoc no sabíem, com sol passar a tots els de
la seva espècie i ram que amb un poquet de no res basta per
donar gust, aquest illot minúscul de nom tan casolà era el que
condimentava la «Unidad de la Pàtria», sense ell Espanya devia
ser una mica fada, no ho vàreu percebre aquelles hores que va
estar sota sobirania marroquí? Potser això explica que n'Óscar
Freire caigués al Tour! O fins i tot que n'Aznar anàs ronser al
debat de l'estat de la nació.
No faré una anàlisi sobre política internacional perquè no és
el meu fort. Ni tampoc sobre qui té la raó, que és una cosa
molt subjectiva i a més no podria ser neutral en aquest
conflicte. Però sí que faré una proposta estiuenca. Si fóssim
un país de valents, involuntàriament ens ha posat a l'abast un
argument per declarar la independència o com a mínim per
proclamar la nació catalana —o la dels Països Catalans—.
Res d'anar a Arbúcies o a Prada de Conflent! Allò que s'ha de
fer és cercar un illot estratègic, no cal que sigui massa més
gros que Tagomago, que més d'una dotzena n'hi deu haver
d'espargits per la nostra Mediterrània nacional, i plantar-nos
allà amb la bandera quadribarrada i proclamar el nostre estat i
fer-nos-hi forts. Tot seria tenir la paciència dels ocupes i
esperar que algun estat de l'ONU, bé per pietat, bé per misedicòrdia
o bé en agraïment per haver fitxat en Van Gaal, ens reconegués.
Seria com desfer calça! Cert que seríem un estat en la diàspora,
perquè com és evident no hi cabríem tots en aquest illot, però
seria igual, ja tendríem «status», ja seríem alguna cosa més
que una llàgrima malencòlica, que una queixa dalt d'un pujolet
o a l'arrecer d'un mas en runes. Ens faltaria temps per muntar la
nostra pròpia operació triomf i cercar la nostra flor nacional
per participar l'any següent a Eurovisió. També seria de veure
quin mecanisme s'activaria de fragates i destructors per
dissuadir-nos de la pensada. I quina posició prendrien en
Maragall i n'Antich i, fins i tot, en Grosske, que en la
intimitat del comitè parlen castellà. I en Jaume Font? Per
ventura si li donaven una subvenció per als marjalers fins i tot
s'oferiria per deixar obrir un consolat del novell estat dins una
portassa de sa Pobla, ni que fos devora la mesquita. I en
redactar la constitució, al títol preliminar, podríem retre un
petit homenatge a aquest illot africà i reconèixer-nos fets a
imatge i semblança del juevert, com els homes i les dones ho som
de Déu. I declarar el dia de Santa Rosa, que és el dia millor
per fer-ne el planter, com a dia nacional i així no ens
acusarien de celebrar derrotes, genocidis o gestes militars. I si
hi havia molta de polèmica per la bandera, en comptes de franges
blaves o cornalons morats, podríem afegir-hi, li donaria un aire
atàvic, dos brotets de juevert. Tanta sort del juevert! Que m'ha
permès de passar aquest tràngol dur de trobar un tema per a
l'article. Ha estat productiu. Massa i tot, perquè —i em
dol dir-ho— a n'Aznar, ara que havia començat a perdre
pistonada, això li haurà servit per tornar a prendre fua, per
revaloritzar-se com una acció de Telefònica. Però vaja, que no
ens manqui mai el juevert, ja heu copsat que ens és i ens pot
ser molt útil.
|
