|
Remodelant l'estat del benestar
* Príam Villalonga és membre del Ludwig Institute for
Cancer Research, Royal Free and University College Medical School
Branch. Londres.
Parlàvem aquí no fa gaire del procés d'adveniment al poder del
partit laborista britànic, en el context de la reubicació a la
que s'haurà de sotmetre la socialdemocràcia europea considerant
la seva creixent pèrdua d'influència electoral. A grans trets,
assenyalàvem la importància de la política d'imatge en aquest
procés, alhora que recollíem reflexions contràries a la visió
general que considera l'adopció de la tercera via com a punt
d'inflexió que allunya al nou laborisme de l'ortodòxia
socialdemòcrata. Com dèiem, seria absurd negar les diferències
entre el partit de Blair i el «vell laborisme» —notòries
en la política econòmica— però també ho seria
simplificar la percepció del nou laborisme fins al punt de
veure'l més proper al centre-dreta que no a la socialdemocràcia.
De fet, aquesta és poc més o manco la percepció que es té a
Espanya del nou laborisme, segurament a conseqüència de les
bones relacions Blair-Aznar. Hem de recordar que aquesta
bona relació es fonamenta essencialment en la política econòmica
—flexibilització del mercat laboral, principalment—, i
en l'enorme interès comú per a consolidar un eix alternatiu al
París-Berlín que tradicionalment ha dominat l'escena europea.
No obstant, tot i que les polítiques de liberalització del
mercat laboral són comuns a Gran Bretanya i a Espanya,
l'argumentació que hi ha al darrera de la implantació
d'aquestes mesures difereix molt en un cas i en l'altre, així
com diferents són les formes emprades per un i altre govern en
l'aplicació de les mateixes. Tal vegada siguin matisos, però
indubtablement en política aquests són prou importants. Vegem-ho.
Fa pocs dies, el govern britànic presentava al públic noves
mesures en el camp de la política laboral, entre les que
destacava la reducció del dret a subsidi si es rebutgen
determinades ofertes laborals. El paral·lelisme amb les mesures
del govern Aznar són altra vegada evidents, però com deim aquí
hi ha una argumentació i un sentit últim en el pensament polític
que no trobam en el cas del govern espanyol. La política social
del nou laborisme està resumida al document de treball A
Modern Welfare State (Un Estat del Benestar Modern), els
eixos ideològics del qual intentarem desenvolupar breument.
Aquests eixos se centren en la promoció social dels individus
aprofitant els seus propis mitjans, gràcies a l'educació i el
treball. L'idea fonamental, que inspira totes les mesures
posteriors, és la redefinició del model d'estat del benestar:
en comptes d'un model passiu (subsidis que no afavoreixen la
progressió social dels individus), s'aposta per un model actiu,
que s'ocupi integralment del benestar dels individus al llarg de
la seva vida. El principal mecanisme proposat per tal d'assolir
aquest benestar és la feina, entesa com a eina de realització
personal. En el passat recent, molts individus que sortien del
mercat laboral per diversos motius (maternitat, malaltia,
invalidesa parcial) romanien «atrapats» en la xarxa de subsidis
que, paradoxalment, dificultaven la seva reinserció en el mercat
laboral, provocant la seva exclusió social. Aquesta perpetuació
de la marginació, derivada de la cultura del subsidi —entesa
com a «trampa social»— és el que volen intentar eliminar
els laboristes. Així, el nou laborisme, en comptes de la
tradicional política redistributiva del tax and spend —imposts
elevats que permetin finançar protecció social—, aposta
per una pressió fiscal més moderada per a incentivar la
productivitat del país, i polítiques socials que promocionin la
inserció dels ciutadans més desfavorits en el teixit productiu.
El nou laborisme considera que la millor política social és la
d'aconseguir «feina per a tothom, i seguretat per als que no
poden treballar», fet que es tradueix en la plena ocupació, que
significarà de retruc més capital a les arques públiques per a
dur a terme les polítiques de protecció social. És en la
recerca de la plena ocupació que hem de situar les mesures
flexibilitzadores —que tot i així, encara són criticables—,
però hi ha molt més que això. Per exemple, hi ha mesures molt
ambicioses per tal de permetre la reinserció laboral dels minusvàlids,
els majors de 50 anys, i els pares solters. És en aquesta
lectura entre línies a on comprovam que l'executiu d'Aznar no
resisteix la comparació amb el del seu «amic» Tony Blair.
Els altres eixos que centren la política social laborista, a més
de la política d'ocupació, són la lluita contra la pobresa
infantil —que marcarà fatalment el destí social de
l'individu— i la millora de les pensions. Pel que fa a la
pobresa infantil, el govern Blair s'ha marcat la fita de reduir-la
a la meitat en deu anys i d'eliminar-la en una generació. Per
tal d'eradicar-la es pretenen millorar les prestacions socials
—principalment educació— i aconseguir l'entrada de
tots els joves en el mercat laboral, donant-los l'oportunitat que
la seva condició social els va negar. D'aquesta manera, com dèiem
abans, es pretén lluitar contra les arrels de la desigualtat,
enlloc de mitigar-la perpètuament amb subsidis insuficients que
a la llarga mantenen l'exclusió social. Pel que fa a les
pensions, es vol garantir una qualitat de vida digna per a tots
aquells que no poden treballar, i que mereixen compartir la
prosperitat creixent del país.
De moment, aquestes polítiques semblen donar resultats positius:
des de l'any 1997, ja s'ha reduït la pobresa infantil en un milió
d'infants, i les pensions mínimes s'han augmentat dues vegades.
Pel que fa a l'ocupació, s'han creat ja mes d'un milió de llocs
de feina amb el Govern Blair, i aquest increment està
directament lligat a més ingressos per a finançar la reforma
dels serveis públics —concretament la sanitat—,
principal objectiu de la present legislatura.
Precisament, la política sanitària del govern britànic marca
un punt d'inflexió en la fulgurant història política del «nou
laborisme». Després de la primera legislatura, amb els deures
complits —assolida l'estabilitat econòmica—, els
sisens pressuposts elaborats pel totpoderós Gordon Brown
es fonamenten en una pujada d'imposts per tal de finançar la
reforma de la malmesa seguretat social. El propi Blair ja ha
lligat públicament el seu futur polític a la capacitat del seu
Govern per a millorar de forma apreciable la sanitat britànica.
L'estratègia del Lord Chancellor, Gordon Brown —probablement,
el successor de Blair al capdavant del partit— és impecable:
«fins ara hem aconseguit sanejar l'economia, i ara estam en
condicions d'afrontar el repte de reformar la sanitat situant-la
a l'alçada dels països europeus del nostre entorn». De fet,
aquesta és la principal reclamació de la ciutadania britànica.
Aclarem, per aquells que no en siguin conscients, que l'estat de
la sanitat pública britànica, després de l'era Thatcher,
és absolutament desastrós: el suprassignant no dubtaria un
minut en agafar el primer vol a Mallorca abans d'entrar a un
hospital públic de Londres...
La gosadia i l'enorme envit polític de Blair i Brown consisteix,
senzillament, en el fet d'haver apujat els imposts —un
veritable tabú en la política actual—- per a finançar la
reforma de la sanitat. L'argument de Brown és tan simple com
profundament ideològic: el poble britànic estarà disposat a
sacrificar-se si vol aconseguir una sanitat de primer nivell. La
premsa britànica va dedicar molts editorials i columnes a
comentar aquesta arriscada i coratjosa aposta, que alguns
interpretaren com una tornada al vell laborisme. Fins i tot,
l'editorial de The Guardian del dia posterior a la
presentació dels pressuposts batiava el discurs de Gordon Brown
a la cambra com «el renaixement de la política», referint-se a
que el contingut ideològic dels pressuposts presentats acabaven
amb una llarga època de pura gestió i tecnocràcia «políticament
correcta». Tal vegada feren un gra massa amb aquesta afirmació,
però no es pot negar que l'estratègia de Gordon Brown és tan
arriscada políticament com honesta i realista. Si realment els
laboristes aconsegueixen millorar de forma clara la sanitat
—aquí hem d'ésser escèptics per força— i el poble
britànic beneeix la pujada d'imposts a les urnes, més d'un
analista polític haurà de reconèixer amb perplexitat que de
debò es tractava d'un renaixement de la política. En tot cas,
d'un canvi important en la percepció de la política. Pujar els
imposts, millorar els serveis públics i... guanyar unes
eleccions? Per ventura era tot més fàcil del que ens havien
volgut fer creure.
|
