El PSM opina. 20/09/2002

Sàhara

D'aquí a pocs dies tindrà lloc la llargament anunciada reunió entre la ministra espanyola d'afers estrangers, Ana Palacio, i el seu homòleg marroquí, Mohamed Benaissa. Després del relatiu descans informatiu posterior a l'afer Perejil, diuen les dues parts que arriba el moment de parlar per posar les bases d'una millora global de les relacions bilaterals.

Recordem que, durant els dies de l'ocupació i contraocupació de l'illot de la discòrdia, alguns analistes polítics van avançar una hipòtesi, arriscada però gens absurda, i que d'aquí a molt poc sabrem si és o no encertada. A saber: 1) Marroc hauria envaït Perejil per després, com efectivament ha passat, posar damunt la taula la qüestió de Ceuta i Melilla. 2) El govern espanyol respon que Ceuta i Melilla són innegociables, però accepta l'establiment de converses per resoldre altres «qüestions pendents». 3) A partir d'aquí, Marroc renunciaria de facto a la reivindicació de Ceuta i Melilla (recordem l'amenaça d'una nova marxa verda), a canvi que Espanya abandoni definitivament la seva postura favorable al referèndum d'autodeterminació del Sàhara Occidental, i que entri al grup d'estats —liderat pels EUA i França— favorables a un reconeixement de la sobirania marroquí i a la concessió d'una autonomia limitada al poble saharaui. Si aquesta hipòtesi és certa, Marroc hauria jugat la carta Perejil com a inici d'una operació política perfectament dissenyada que, pel que sembla, està guanyant.

Un argument de pes que avala aquesta hipòtesi és l'evidència que els dos partits espanyols majoritaris, PP i PSOE, ja estan preparant el terreny per deixar a l'estacada el poble saharaui. El President Aznar va acceptar el mes de juliol la necessitat de considerar la qüestió saharaui com un element més de la negociació d'Espanya amb Marroc. I el secretari general del PSOE, Rodríguez Zapatero, declarà obertament que «seria raonable acceptar l'autonomia per al Sàhara Occidental» i que el referèndum d'autodeterminació no li sembla, avui, «la millor opció».

Al llarg dels últims anys, el Parlament de les Illes Balears ha pres diversos acords manifestant el seu suport al referèndum d'autodeterminació del Sàhara. I la societat civil de les Illes Balears ha expressat nítidament el seu suport i simpatia per la causa saharaui, com ho demostra el fet que cada any —també enguany— centenars de famílies balears acullen durant l'estiu nins i nines provinents dels campaments saharauis de Tindouf.

L'actual estat de coses ens exigeix coherència, i que passem dels gestos de bona voluntat a l'acció social i política. No sé si la societat illenca i els seus partits polítics tindran capacitat per influir en les decisions del Govern espanyol i dels partits majoritaris, però no podem deixar d'intentar-ho. Ara o mai. És urgent que els partits polítics de les Illes Balears ratifiquin el seu suport al referèndum d'autodeterminació i que, en la mesura de les seves possibilitats, pressionin el Govern espanyol i els partits estatals majoritaris perquè no es deixin arrossegar per la pressió del govern marroquí, utilitzant el poble saharaui com a moneda de canvi per aconseguir acords en un altre àmbit. Al mateix temps, em permet fer una crida a totes les famílies de les Balears que durant aquests anys han acollit infants saharauis a ca seva. Estic convençut que els bastaria una empenta molt petita per posar-se en marxa, per dur a terme una acció popular d'ampli abast que somogui la diplomàcia espanyola.

Des del silenci de la seva marginalitat i impotència, el poble saharaui espera la nostra solidaritat.