|
Porta de Santa Catalina
* Antoni Martínez Taberner és professor d’Ecologia i
director dels Cursos de Postgrau de Paisatge de la UIB.
legacions per a mantenir la personalitat i els referents de la
Porta de Santa Catalina.
Està de més al·legar qüestions tècniques i de lògica urbanística
sobre el tema de la Porta de Santa Catalina perquè ja s’han
exposat i molt correctament per professionals i institucions de
diferents àmbits, sols manca al·legar alguns aspectes que estan
més relacionats amb la necessitat d’un cert nivell de seny,
cultura i sensibilitat paisatgística de la població i dels seus
conseqüents governants:
Genius loci. Aquest terme se sol utilitzar entre els paisatgistes
per a indicar que un lloc te màgia. Molts llocs tenen màgia:
Lluc, Montserrat, es Vedrà, Favaritx, sa Calobra, Bomarzo,
Raixa, etc. Però també hi ha molts redols manco importants que
ens sorprenen i malgrat no conèixer el motiu exacte la realitat
és que la màgia s’hi ha infiltrat. En realitat, l’anàlisi
multivariant que fa el nostre cervell quan interpreta un lloc,
ens dona com a resposta la sensació de placidesa o la sensació
estimulant de la sorpresa, el problema ve quan l’anàlisi
complex del cervell ens dona com a resultat la sensació de la més
alta vulgaritat o de la despersonalització absoluta, el
desarrelament del lloc.
La Plaça de la Porta de Santa Catalina no es un lloc
espectacular, no ho son els seus arbres i no ho és la seva
ordenació ni el seu disseny, però te quelcom de màgic. D’on
ve la màgia? La Porta, com totes les Portes, conserven, no sabem
on, les vivències del mercat, del traginar dels pescadors i dels
pagesos que duien a vendre el seus productes a les madones de la
Ciutat. Encara ara molts d’aquests llocs que foren antigues
portes tenen places properes i la seva màgia és la de la història
que no esta escrita, la història de les persones normals de cada
dia durant molts dies de molts anys. La personalitat del lloc.
Imprinting paisatgístic. Fou Konrad Lorenz qui desenvolupà la
teoria de l’imprinting maternal. La història és la següent:
una oca del senyor Lorenz va morí mentre incubava l’ouada i
el senyor Lorenz preservà els ous fins a l’eclosió, la
qual fou observada detingudament, però al mateix temps, l’observador
també fou observat pels polls que gravaren la seva imatge com si
fos la de la mare oca. En partir, el senyor Lorenz duia al
darrera una taringa escolar de petites oques que anaven al
darrera del seu espai de seguretat, la mare, la imatge gravada en
les seves primeres hores de vida. Tots hem tingut un espai de
seguretat en la nostra infància, l’espai domèstic, l’espai
maternal i fora d’ell el nostre paisatge de seguretat, el
paisatge que coneixem i que hem gravat dins el subconscient,
potser això explica la indignació de la gent quan veu
despersonalitzat el seu barri o la seva ciutat. Una cosa es
rejuvenir l’espai, adaptar-ho a les noves necessitats
assumint el seu caràcter i l’altre que te baratin l’espai
de les teves vivències o que te destrueixin l’escala humana
de la teva barriada.
Alain Roger, un professor d’estètica de Montpellier, ens
parla del paisatge com a una transformació artialitzada del
territori, o sigui, considera el fet de l’art com a un valor
que es pot afegir al territori i això transformar-lo en paisatge.
Ara be, si no hi ha la percepció artística no hi pot haver
paisatge, sols territori, i aquí ve el punt transcendent, és a
dir, el paisatge, en realitat, no està dins el territori que el
sustenta, sinó dins la sensibilitat de l’observador del
territori, aquesta és l’idea, el paisatge existeix des del
moment que tu tens una visió artística d’aquell territori,
o des de el moment que tu li dones una qualitat estètica al
territori.
És evident que a les Balears hi ha molta gent que no ha vist mai
un paisatge, ni natural ni rural ni urbà, ha vist com a molt un
territori o un solar per a fer-hi qualsevol cosa però el
paisatge no l’han vist mai i això deu ésser cert, perquè
sinó com ens podríem explicar la quantitat de vulgaritats que
es fan sobre la pell del nostre país. La cultura del paisatge no
és una cultura que la tinguem assumida; tenim assumit que el
paisatge és transcendent per als insensibles industrials del
turisme i un poc de rebot per tots, però són molt pocs els que
han vist el paisatge, i mentre sigui això estem condemnats a
continuar contemplant la seva desfeta i la baixada de qualitat
cultural del turisme que ens visita.
Cada vegada que es fa una intervenció en el territori, es fa un
nou paisatge, i convé no oblidar que aquest paisatge està
socialitzat, és de tots els que el senten i el veuen. La
intervenció, l’obra i el solar o el territori, tenen un
propietari, però la imatge, el paisatge que ens deixen, l’haurem
de patir o fruir tots i ens elevarà o enfonsarà a tots els que
anem dins el mateix vaixell.
Fetes aquestes observacions ja es hora d’arribar a una
definició del paisatge, que és, quin és el paisatge d’un
país? El paisatge és el resultat del creixement d’un
patrimoni cultural sobre un substrat inicial de patrimoni natural
preexistent. Si ho voleu d’una altra manera, el paisatge es
el resultat estètic de la historia d’un país sobre el seu
territori. Probablement un poble que no comparteixi uns valors
culturals i ètics no serà mai un país, i un territori on no es
comparteixin els seus valors estètics no assolirà mai el nivell
de paisatge. L’ètica i l’estètica fan un país amb
paisatge, fora d’això sols hi ha gent sobre un territori
que tard o d’hora serà terra cremada.
|
