El PSM opina. 30/10/2002

Parlar o callar, vetací el problema

Personalment he de confessar que, des de sempre, quan he de dir qualque cosa, ho he de fer o se'm posa molt mal cos. Som un xerraire, ja ho sé, històric i des de sempre, i ja no crec que hi hagi cap possibilitat de canviar. Una engavatxada de paraules per a mi podria ser greu malaltia. De tota manera, els que em coneixen de prop saben que aquesta és una dolència que patesc en molt escasses i espaiades ocasions. Ho he de dir o rebentar, tanmateix. I si pel que sia m'ho engolesc, a la nit següent no dorm així com toca. El callar per a mi és una droga massa dura. És una arma de doble tall, aquesta afecció, el tarannà aqueix, perquè, si dius moltes coses fas oposicions a tenir moltes opcions a equivocar–te. El que no s'erra mai és el que ni fa res ni diu res ni opina de cap cosa. I molts pensen: uf, aquest no ha dit ni pruna en tota l'assemblea: deu tenir molta vida interior. O: és molt prudent. O: cosa amaga en «fulano». I potser tots tres comentaris poden ser veritat al mateix temps: que tengui molta vida interior (fa olor de bolles d'arna l'expressió, eh?) i és molt prudent perquè amaga que, tot d'una que acabi la reunió ha de passar el «parte» a la competència. No, no són les clàssiques exageracions «sabaterrenques». He viscuts casos d'aquests que vos els podria relacionar, noms, llinatges i fetes concretes. I conseqüències. Sobretot pel que fa a Sineu i l'agrupació electoral Sineuers Independents. Has d'anar molt alerta amb l'idioma, perquè ens pot trair al més petit descuit, quan manco t'ho esperes. Com traí el seu dia i moment, que ja ho vaig comentar em sembla, al maquetador d'aquest diari un dia que va posar en titulars grossos, que el batle de Sant Llorenç, Mateu PIUgròs, havia fet esbucar un mur per contravenir la normativa municipal. Veis com solament el fet de canviar l'ordre d'una lletra, si en pot donar de joc? O com m'enganà a mi el cony del joc de paraules, el dia que, no record on, vaig escriure que l'amic Bernat Oliver i Font era el més alt poeta que jo havia conegut, i jo, per cert, malgrat li reconegui uns dots de molt bon exercidor en la sofrida tasca de manufacturar poesia de la bona, el que en realitat volia dir aquell dia és que és d'una mida de dos metres i dos centímetres d'estatura física, que Déu n'hi do, l'homenàs. Sí, hi has de posar molt esment a l'hora de posar les paraules per escrit. Més que res perquè, a part de les conseqüències immediates, retrets amb acidesa de llimona, alguna mirada esbiaixada, aquell que no et contesta el bon dia i no encertes a saber perquè...Hi ha hemeroteques. I amb els signes puntuals igual. Entre: ha prevaricat! O: ha prevaricat? Hi pot haver la mateixa distància que hi ha entre ca teva i els jutjats del desastre, la cruel, immisericordiosa, analfabeta destrossa urbanística del barri de la Gerreria. I amb els entrecometats igual. Quan poses entre cometes un mot, li lleves ferro, constitució, el fas dubtós. Per exemple: quan dius: —aquell energumen desbaratava «l'ordre» de la reunió—, entrecometant «l'ordre» dónes a entendre que, tanmateix no n'hi havia gaire, i que l'energumen acabava de fer els deu reals justs. Ara tenc a les mans un altre escrit que pot abundar l'exemplificació. Es tracta d'una publicitat de més d'un quart de pàgina, a la contraportada de la publicació Punt Informatiu de Pollença. És d'una trattoria–pizzeria. Fotografia de llaços de pasta molt ben aconseguida. Coloraines. A baix de tot, com a llegenda principal diu: —fabricam la nostra pasta cada dia «artesanalment»—. Gracià Sànchez, director, amic meu, em faràs el favor d'explicar al publicista que entrecometant «artesanalment» el que en realitat ha fet és posar en entredit la qualitat artesanal del producte? Per un lector mitjanament orientat significa que les pastes, ni figa ni raïm, ni industrials ni artesanes, el camí d'enmig. Vaja, així ho veig jo. Gràcies. Records a n'Eva. �