|
Estimada vaca boja...
No us cregueu que
això, em referesc al títol de l'article, és el que va exclamar
en Kose Mari, en els seus deliris nocturns i íntims, en el seu
intent, frustrat, d'adreçar–se, ni que fos una musa!, a la
nimfa vacuna que va immortalitzar Joan Maragall tot fent pràctiques
per no perdre l'idioma que tant li va costar poder–lo parlar
en la intimitat. Ni tampoc fou l'exabrupte, íntim també, que
pronuncià aquest primer espasí de la política quan n'Ana
Botella va insinuar prendre l'alternativa al seu marit. Ni molt
menys són les primeres paraules d'un críptic sonet amorós fogós
d'en González Ortea —tot suposant que tengui una vena poètica
amagada—, que li ha valgut, davant el perill de ser
desxifrat per la societat benpensant illenca, una canongia hidrològica,
que vendria a ser com una mena de flor artificial en uns jocs
florals imaginaris, d'un riu amenaçat a no portar mai més
aigua, en no ser, la del llagrimer, per no parlar d'altres
emanacions aquoses, fruit, bé pel desfici de la separació en el
primer cas, o bé de frugals i furtius encontres, si fora
possible i plausible la segona opció. No, ni tampoc m'he begut
el seny i és aquest títol com una mena d'invectiva particular,
talment com un desnonat poeta trobadoresc, contra una dama de qui
insistentment en requeresc els seus favors i sempre tenc per
resposta una gran i solemne carabassa. Ni, com alguna ment una
mica envitricollada i malèvola pogués pensar, tampoc és el
principi d'un correu electrònic interceptat —ara que ja no
està de moda el Bítel i redireccionar correus no és ni un
presumpte delicte sinó un avatar atzarós de l'oculta ciència
informàtica— del president Antich cap a na Maria Antònia
Munar per haver–se fet forta en el bastió de Son Pardo i
haver armat una cohort de cavallers, en el sentit més medieval
del terme, això és persones desenfeinades si no és per dedicar–se
al seu hobby, en aquest cas el trot, i per fer la guerra a
l'enemic, en aquest cas n'Antich, i haver protagonitzat una marxa
de quadrúpedes, en tot el sentit del mot, vers el Consolat de
Mar. I tot i que ho podria ser, les nostres fonts consultades i
sabers ocults, ens fan descartar que sigui una d'aquestes
missives que van de Rosselló a Rosselló, d'en Miquel a na
Margalida, per tal de posicionar–se per veure qui encapçalarà
la llista d'EU/IU+Verds, perquè això és el veritable quid de
la qüestió i no el programa a dur a terme, com tantes vegades
ha esgrimit l'organització comunista a l'hora d'establir,
ensumar o filtrejar qualsevol pacte. I si descartam aquesta
darrera hipòtesi no és perquè no creguem que sigui possible un
intercanvi epistolar tan apujat de to, sinó més aviat ho deduïm
per un defecte de forma ja que la llengua d'ús semipública que
solen fer servir els d'Izquierda Unida sol ser més aviat
l'espanyol i no en parlem quan parlen, i perdonau–me el
bunyol estilístic, en la intimitat.
No, no és res de tot això, sinó que ha estat la penyora màgica
que s'ha tret de la màniga el ministre, crec que era en Rato,
per justificar la inflació cavallina que, segons les darreres
dades fetes públiques, assota la nostra quotidiana economia.
Vaja, que no arriba, l'exabrupte, a la categoria d'excusa escolar
que fan servir els infants quan arriben a l'escola sense els
deures fets i s'empesquen la més rocambolesca invenció per
justificar la falta. Ara, doncs, quan ja fa tant de temps que no
es parla de les pobres vaques boges resulta que el ministre les
ressuscita per excusar la seva falta. I la resta de la cançó ja
la sabem tots: que els preus han apujat per l'increment dels
productes frescos: hortalisses i coses d'aquestes... (els
pagesos, segons el ministre, es deuen fer d'or), que l'única
manera de frenar la maleïda inflació és moderant els salaris,
és, també, que els treballadors renunciïn a la revisió del
conveni. Mai, mai no se'ls ocorr ni tan sols insinuar que per
ventura convendria que les empreses reduïssin els marges
comercials, que només guanyassin el just i necessari. Ni donar
la culpa als post–monopolis (benzines, aeroports, elèctriques,
telefòniques...) que mai no sabem que guanyen damunt la nostra
magra xulla que recobreix les malmeses costelles... De totes
maneres, gràcies, difuntes vaques boges per haver–nos
ajudat a suportar la creu de tanta culpabilitat per no complir–se
les previsions del govern en matèria econòmica. Algun dia, des
de la nostra oradura forçada i qui sap si també difunta, us
tornarem el favor....
|
