El mal de queixal del món
No sé si algun de vostès ha patit mai
un mal de queixal. No els hi ho desig, de veritat. Un servidor,
que sà que n'ha patit, en té un record terrible. És un dolor
ferotge que és localitza en un punt concret de manera
persistent, una fiblada aguda, una punyida rabiosa, un rosec
intens... en definitiva, un dolor agut i terrible que, (pareix
mentida tractant-se d'una cosa tan petita com un queixal) irradia
per tot el cos i és capaç d'immobilitzar fins i tot la persona
més resistent i sofrida.
Talment passa amb l'anomenat Pròxim Orient. Palestina és el
queixal del món. I cada dia que passa sembla més corcat. Cada
una de les punyides que té el seu origen allà , arriba amb
sorprenent intensitat i considerable dolor.
Divendres passat es va celebrar el Dia Internacional de
Solidaritat amb el Poble Palestà i a Palma, com a moltes altres
parts del planeta, es va fer una manifestació per exigir el
compliment, per part d'Israel, de les resolucions de l'ONU.
El conflicte araboisraelià és de difÃcil solució, i
probablement, com en la resta de conflictes mundials, cap dels bà ndols
tengui la raó en la seva totalitat. Segurament, ara per ara, no
es tracta tant de tenir clar i defensar a les totes un final
concret per aquest conflicte, que està enverinant la convivència
a tots els punts del planeta, com de tenir clar quin és el procés
per arribar a dissenyar aquesta solució.
Tampoc no es tracta d'inventar res. Des de fa molts anys se sap
que l'única solució possible a aquest mal de queixal és
arrabassar el corc de l'ocupació israeliana i empastar-lo amb el
dià leg i el respecte al dret a l'autodeterminació del poble
palestÃ. I a veure, no és que ho digui un servidor, és que això
ho ha dit fins i tot aquesta encarnació de la negació del dret
a l'autodeterminació dels pobles que és el rei d'Espanya, per
posar un exemple extrem i oposat.
Els humans parlant s'entenen, i el dià leg és la recepta per
posar final al drama continuat que viu Palestina, Israel i per
extensió la resta del món, des de fa més de mig segle.
Fa temps que hem perdut tota esperança que la classe dirigent
israeliana prengui, per si mateixa, la decisió d'encarar de
forma valenta i decidida el camà de la pau.
I com que no confiam que la solució véngui per aquÃ, caldrÃ
abocar les esperances en el procés electoral que viurà Israel
d'aquà a dos mesos.
Que els israelians no tornin a triar els calmants marca «seguretat»
de l'aprenent de dentista Sharon i votin per l'empast d'una
solució dialogada i definitiva.
|