SĂmptomes de gangrena
Quan has de veure tots els dies de
la setmana, una darrera l'altra, maltractaments diversos, a
dones, a homes, a nins, a animals, vandalismes contra la natura,
el mobiliari urbĂ , els arbres del parc, els bancs del passeig,
qualsevol passeig, qualsevol parc, defecacions de ca que ningĂş
recull (ni tan sols els agranadors d'EMAYA, per cert), pandillers
de renoueres motocicletes fent rotllada amb la seguretat que,
quan tornis a passar per allĂ de tornada de l'estiradeta de
cames, tot el terra estarà replè de bosses buides de pipes i de
«xuxes» diversos, i les clovelles, i les llaunes dels refrescs,
tot esbargit pel trespol quan hi ha una paperera a sis passes, un
contenidor de fems a deu, quan un jove rossenc, pèl curtó i amb
barbonet a lo «comte Rossi», que condueix un Renault vermell,
molt xulet, ell, descobreix un moix que creua el carrer i
accelera el cotxe, i el mata, l'esclafa, quan mitja dotzena de
ninetxos d'EGB (o com es digui ara) des dels alts de Torre d'en
Pau es dediquen al noble art d'apedregar-te, sĂ, sĂ, macs com
el puny, i telefones a la policia municipal, i el primer que et
demanen Ă©s si t'han afinat, si t'han ferit, i quan tu els
contestes que no perquè has anat molt viu, et responguin que,
aleshores, si no t'han fet mal no poden fer res, que potser sols
una verba. Quan has de veure com un bergantell molt orellut de
per aquĂ, agafa un ca rater amb les dues mans, l'alça i el
rebat una, dues, tres vegades contra la paret, i el canet
acollonit ni tan sols grinyola, no té forces, sols es compixa, i
justament aquell moment no puc trobar cap testimoni que em pugui
o vulgui fer costat per denunciar-lo, jo, aquest del «careto»
d'aquà dalt, què voleu que vos digui, pensa que la pestilència
de la gangrena del teixit social de ca nostra és d'una evidència
aborronadora.
Quan has de veure uns veĂŻnats plorant com a magdalenes per la
mort d'un ca molt estimat, i després els observes ben serens,
impertèrrits, fent cara de compungits aixà mateix, a les exèquies
d'un amic de l'Ă nima, quan traveles i et romps una cama a un
carrer ben cèntric de la nostra civilitzada Palma i poden passar
deu, quinze minuts sense que ningĂş escolti ni aixinetes les
teves peticions d'ajuda angoixades, adolorides, que em passĂ a
mi no fa tant, quan qui a la fi t'ajuda Ă©s aquella marginada,
ionqui, penjada a les totes, putona en excedència per evidents
exigències fĂsiques anomenada en argot del que queda del barri
xinès «La Flaca», i amb una mà al teu clatell i amb l'altra
amb un diari mostĂłs et regala l'aire que de qualque manera
apaivaga el teu dolor intens mentre arriba l'ambulĂ ncia... Quan
veus escenes de cada dia i et comencen a passar coses que sols
havies vist a les pel·lĂcules americanes, i a mĂ©s observes que
la gent les accepta amb naturalitat absoluta, cosa passa, la
gangrena comença a pudir a les totes.
Quan tot això que queda dit fins aquà ho repeteixes vegada i
altra oralment i per escrit, i el personal es limita a arronsar
les espatlles, i les autoritats, els polĂtics responsables del
caliportal, els cà rrecs que cobren més en un mes que jo en mig
any, es dediquen a mirar en direcciĂł contrĂ ria, m'assoleix la
certesa, potser, tant de bo, sols la sensaciĂł, que el malalt estĂ
molt greu, ja no hi ha antibiòtic que hi valga.
De tota manera, mirin, a nivell personal crec que Ă©s l'hora en
punt d'aprendre a viure d'una altra manera. I saber pensar que Ă©s
el que hi ha. El cos, la ment humana s'arriba a acostumar a
qualsevol cosa, quin remei li queda. Haurem de fer un curset
urgentĂssim d'aprenentatge de viure dins un mĂłn diferent, mĂ©s
brut, més hipòcrita, més violent, més intolerant, més inhòspit
encara.
Per al qui signa serĂ dur. Molt dur
ť
|