|
En desacord amb Antoni Alemany
Durant uns anys (de
1969 a 1971) vaig escriure a la secció «Literatura» del diari Última
Hora que portava el meu bon amic Frederic Suau.
Posteriorment, a partir del 7-I-1971 (fins el 1976) vaig col·laborar
a «Letras» del Diario de Mallorca (pàgines portades per
Frederic Suau i, posteriorment, per Xim Rada). Malgrat els
meus «contactes» directes amb Diario de Mallorca es
feien a través de l'amic Xim, a partit de 1972 fins a 1976, vaig
poder tractar alguna vegada amb el director del diari, el
periodista Antoni Alemany. La meva relació amb aquest
diari havia començat a començaments dels anys setanta.
Aleshores jo treballava en una cèntrica llibreria de Ciutat. En
Xim Rada era un dels clients habituals. Parlàvem de política i
literatura. Ens entenguérem, i un dia em convidà a escriure al
suplement de cultura del diari on treballava. A les pàgines de
cultura del Diario de Mallorca hi col·laboraven aleshores
personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc.
Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia
per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal
Alcover, Gabriel Janer Manila, Josep Albertí, el mateix
Xim Rada, Carlos Meneses, Damià Ferrà-Ponç, Margarida Capellà,
Andreu Ferret, Onofre Arbona, Miquel Ferrà Martorell, Francisco
Umbral i qui signa aquest article.
Mai vaig tenir problemes per escriure el que volia. Defensa de la
nostra cultura, socialisme, anarquisme, situacionisme campaven a
lloure per les planes de Diario de Mallorca que, en els
anys finals de la dictadura franquista era a l'avantguarda de la
lluita per la llibertat. Sense cap entrebanc vaig poder escriure
damunt Proudhon, l'art i la literatura sota la dictadura
franquista, Jules Vallès, els situacionistes francesos,
els futuristes russos, el poeta Maiakovski, els problemes
de l'escriptor català, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe,
Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich...
La secció «Letras» d'aquell Diario de Mallorca varen
ser un veritable mostrador del que sentíem els intel·lectuals
mallorquins (i de fora de Mallorca) del moment.
Recentment Antoni Alemany (El fin de la utopías de andar por
casa) inicià una interessant polèmica amb aquest excel·lent
periodista (i poeta, no ho oblidem!) que és Joan Pericàs.
Aleshores no vaig poder participar en el debat. Alguns petits
problemes personals deixaren els meus apunts sense acabar. Però
voldria dir alguna cosa, malgrat fos de forma tangencial.
M'interessa matisar una qüestió, mostrar el meu desacord amb la
valoració que fa Antoni Alemany sobre el «comunisme oficial» (Grosske,
Càmara, etc) al qual, igualment que altres periodistes, els
atorga l'honor (immerescut) de considerar-los «autèntics
comunistes». Jo no estic gens dacord amb aquestes valoracions i
ho he deixat escrit moltes vegades. A hores d'ara s'hauria de
saber que des de fa moltes dècades, els hereus dels botxins de
la KGB, dels assassins d'Andreu Nin i de tants i tants
revolucionaris de l'Estat espanyol, no tenen res a veure amb les
tradicions marxistes. Com a militant de l'esquerra antisistema en
els anys de la transició voldria recordar alguns fets que, d'ençà
la mateixa revolució soviètica o de la guerra civil i la
postguerra ens separaven del PCE. Ni en temps de la guerra civil
el POUM (que va ser liquidat físicament pel PCE), considerava «comunista»
la sucursal de Moscou a l'Estat espanyol ni nosaltres (OEC, MCI,
el PSM de finals dels setanta), consideràvem hereus del
pensament socialista internacional la burocràcia dels Gallego,
Carrillo, Passionaria, Ardiaca, etc.
En temps de la transició (i molt abans!) ja sabíem que la KGB
feia les aportacions a la teoria marxista amb les bales dels seus
assassins (recordem tots els revolucionaris bolxevics,
anarquistes o treballadors d'esquerra sense partit executats d'un
tret al cap a la Lubianka, morts a qualsevol camp de concentració
simplement per haver volgut servar les idees de l'octubre roig).
|
