El PSM opina. 14/12/2002

Exiliat a Galícia

Tanta sort que només va ser una taca discontínua, que no va ser marea negra; perquè si arriba a ser cosa grossa, en Jaumet nostre, aquell que el feren ministre per fer-lo qualque cosa, per adquirir fesomies de reietó regional, aquelles que no va poder adquirir a força de besades, brillantors dominicals de gomina i moltes, moltes fotos amb aquell somriure estereotipat de dentrífic de tres per dos que hom podria trobar a un tot a cent. Ara ha resultat que l'infortuni de la poca cosa, de la taca discontínua dels nassos l'ha portat a mudar-se a Galícia, com aquell que diu exiliar, com un Curial que no pot guanyar-se els favors de na Güelfa.

Perquè la història d'en Jaume Mates és una mena de transubstanciació en paper couché del Curial i Güelfa. M'explicaré, o millor dit, primer de tot us faré cinc cèntims d'aquesta novel·leta medieval de la literatura catalana que narra la història de Curial, un cavaller sense nom ni pedigree, que per guanyar-se les amors de la ingrata i arrogant Güelfa, senyora d'altes dignitats, ha d'anar a atresorar mèrits per tal que allò que no té per naixença ho obtengui per mèrits i fama cavallerescos. Així parteix i té diverses històries a Osterric, a França, en un torneig de gran renom, equiparable al tour i al Roland Garros plegats, i també se sent temptat per Laquessis i Güelfa el mig oblida i va en peregrinació a Terra Santa i pateix captiveri, fins que torna a Montferrat i la confraria de nostra dona del Puig, que tendria molta més importància que la Conferència Episcopal, l'�bex trenta-cinc i dues portades de l'Hola, imploren perdó i, finalment, com a mínim així ho intuïm, Curial guanya els favors de Güelfa. La història de Jaume Matas és una mica semblant, té el paral·lelisme d'aquesta separació forçada amb les Illes, però amb una diferència substancial: Curial havia de lluitar contra enemics de bon de veres contra rivals qualificats, mentre que al nostre personatge actual aquestes batalles que ha de lliurar i que li han de reportar fama i honors són batalles falses, il·lusions òptiques, de gegants en miniatura, de cartopedra i purpurina. Per això li donaren un ministeri de mel i sucre, de representació -potser perquè no li confiaren més altes missions- de mira'm i no em tocs, que li permetés venir a fires i firons cada vegada que tengués un batle de la seva corda que organitzàs una mica de processó o compartís un tros de coca amb verdura amb els veïnats. Tenia, teòricament, la feina a Madrid i, com qui posa espècies a un arròs, una mica espargida per tot el regne d'Espanya, però tenia el cor a les Balears, com en Curial el tenia al costat de na Güelfa.

Güelfa patí les llangors de la solitud i fins i tot congrià gelosies que haurien pogut esdevenir letals per a la futura felicitat dels dos amants. Aquesta Güelfa moderna que Curial Matas vol senyorejar no ha tengut temps de posar-se gelosa perquè cada dos per tres la regraciada amb perles -a vegades bijuteria comuna- que mai no havia demanat. I com si fos un piercing d'or blanc a un lloc indecorós ens han plogut dessaladores i passeigs marítims i platges regenerades de mala manera. Potser ha estat un amant embafós, massa prògid per les necessitats austeres de l'estimada, que necessita altres esplais, vigorositats sense gomina, potser com la gallineta de Lluís Llach. Però ara, ara potser, quan era necessària la seva presència per intentar el darrer assalt al cor petrificat de la dama, vés per on, unes taques discontínues, que no arriben a marea negra, l'han fet mantenir com exiliat a Galícia, i l'hem vist per la televisió amb cara de cansat, com si no pogués batallar amb aquest infortuni que el destí li ha posat davant els ulls, i no porta aquella gomina agressiva i el seu gest és més apagat i diu que no hi vagin més voluntaris perquè no sap tal vegada que fer amb ells. Els temps han canviat, potser na Güelfa actual no serà tan ingrata i no es posarà gelosa de tanta absència, de tantes atencions sobre una pell que no és la seva, com ho féu el personatge de ficció medieval, sinó que ho agrairà i s'acostumarà a viure la mar de bé des de la no presència i quan torni, cansat, desengominat i amb el somriure esperellingat li haurà girat definitivament l'esquena. I tot per unes maleïdes tasques discontínues.