Amb l'aigua al coll?
Hi havia un temps en què, com a mÃnim dins cercles
universitaris i especialment dins el món de la filologia, va
estar de moda la psicoanà lisi. O millor dit l'anà lisi psicoanalÃtica
de l'obra literà ria. Segurament el que jo en vaig percebre era
una idea força esbiaixada i poc rigorosa del que s'amagava rera
aquesta metodologia cientÃfica. Potser perquè quan ho vaig
estudiar, Freud i els seus començaven anar a la baixa. De la
mateixa manera que Freud intentava descobrir quina realitat
s'amagava rera el mur dels somnis, nosaltres, estudiantets que
començà vem a crestejar, intentà vem esbrinar, aconsellats no sé
per quin manual o per quin exemple - tenc poca memòria per
segons què-, quin era el significat ocult que s'amagava rera
qualsevol metà fora o fins i tot rera qualsevol descripció. Era,
tal vegada, un temps en què el materialisme ahistòric, ja em
permetreu que encunyi aquest nou terme, no estava tan de moda com
ara -vull dir que no érem tan pragmà tics- i un cert idealisme
tenyia - no tan escandalosament com els tirabuixons de certs
adolescents actuals- els nostres devenirs. L'anà lisi
psicoanalista s'aplicava a tot. Tot tenia un significat latent
que calia descobrir. Fins i tot els contes populars més innocus.
Record que, en una de les primeres conferències, divertidÃssima
aquesta per cert, que vaig sentir dictar al professor Grimalt,
ell ens ho esmentà com a de passada. Parlava de les Rondalles i
dels contes populars i de com la psicoanà lisi hi havia intentat
ficar cullerada tot esbrinant o intentant constatar si el vermell
de na Caperutxeta Vermella tenia a veure amb la menstruació o si
l'olleteta de vidre o de test on duia el menjar a la padrineta
simbolitzava la virginitat. «I altres coses que el meu pudor no
em permeten confessar...» va reblar el clau, Josep Grimalt. Tal
vegada en férem un gra massa, de la psicoanà lisi, i nosaltres,
empesos pel furor juvenil, li retérem excessiu culte. AixÃ,
qualsevol cosa que tengués una forma allargada era susceptible
de ser la transposició d'un fal·lus i el més mÃnim indici de
concavitat convidava a ser interpretat com l'ardent redós d'una
vagina. Jo no sé com estan ara les qüestions. Amb el pas del
anys t'allunyes del caliu universitari i pots incórrer en el
judici fà cil de considerar el teu desconeixement com un sÃmbol
de perpètua absència. De totes maneres, sospit que ara se'n
parla poc, de la psicoanà lisi. No sé si, com sol passar en
moltes ocasions, ara som a l'extrem contrari o tal vegada perquè
ara els missatges són molt més evidents, confessats amb la més
simpà tica impudÃcia i no cal calfar-se el cap -que diria un
valencià - a la recerca dels significats recòndits. Una prova de
tot això és el cartell preelectoral, si podem fer servir aquest
eufemisme, que ha espargit arreu de la geografia illenca, i supòs
que espanyola, el PP. No cal que us l'expliqui perquè tots el
teniu ben present. No sé si és una estratègia oculta de les
noves tècniques publicistes o què és. Però ho deveu haver
reparat que els infants que són representats al cartell sembla
que tenguin l'aigua al coll, com si el blau que els fa de fons
fos una immensa mar que se'ls vol engolir. Aquest anar amb
l'aigua al coll és la reproducció de l'estat d'à nim de les
persones del Partit Popular? O és en canvi una premonició per
poder dir. «aixà i tot, encara surarem»? O és que el Partit
Popular, per això dePrestige, ha viscut durant més de quatre
mesos mirant el mar i ara és la imatge marina allò que impregna
tot el seu món?
Les interpretacions poden ser lliures dependrà molt de la
persona que les faça. En altres campanyes ens han sorprès amb
uns cartells que volien amagar el seu immobilisme conservador
rera un disseny postmoderns. Ara, potser, volen amagar el bel·licisme
rera una imatge d'innocència infantil, quasi naïve. Que cadascú
ho agafi pel caire que vulgui.
|