El PSM opina. 05/04/2003

El conte

Hi havia una vegada, a un país molt llunyà, on les gallines treien dents cada primavera, com si fossin margalides, i els pagesos portaven un ròlex d'or al canell, un reietó mig de pedaç, mig de matèria ingràvida que es deia Satam i que, segons conta la tradició oral -això sí, és una més de les versions que corren-, era conegut amb el sobrenom de «el sense terra». Perquè heu de creure i pensar i pensar i creure que, quan l'havien d'investir com a rei, la terra que havia de governar es va fer cinc o sis passes enfora d'allà on tenia els peus i va quedar com si suràs no se sap ben bé si dins la pròpia aurèola, dins la ingravidesa que el defineix o com a art d'encanteri, el cert era que va mostrar els peus i tot i que va esperonejar molt i va començar a cridar «aquesta terra és meva», «jo som el rei d'aquesta terra, per què no és sota els meus peus?». I ningú no li va respondre. Tanta sort que, no se sap ben bé, però per l'olor de socarrim que feia devia venir prop de l'infern, va comparèixer una espècie rara d'ocellot amb un nom tan poc faunístic com «Analpau», que el va rescatar del seu quasi embogiment i se'l va endur a quatre passes del cel, que era una ciutat com afamegada de nom Didram que engolia i xuclava tota la saba de la perifèria i necessitava reietons per administrar-la.

I heu de tornar a pensar i creure, creure i pensar que, com si fos un eclipsi o una rissaga, hi havia la creença que aquella terra que s'havia decantat de sota els peus de Satam al cap d'un cicle, que ben bé podien ser allò que nosaltres entenem per quatre anys, es tornaria resituar. Llavors, el gurú de Didram li va dir: «convendria que tornassis, ni que sigui a levitar, al lloc exacte on la terra et fugi de davall els peus perquè, si és cert allò que diuen els nostres doctors de la llei, la terra tornarà a son lloc i llavors tu 'zas' pegues un botet i t'hi deixes caure. Ell no volia partir perquè s'havia acomodat a viure en aquella meseta alta que, com a mínim, tenia l'avantatge que era més difícil que es mogués de lloc, com la terra que legítimament mai no va posseir. «I si no hi torna, al seu lloc?» va gosar a preguntar. «No passis ànsia Satam, que no hi ha temps que no torn». «Però quant de temps hi haurà d'estar, allà com a penjat?» «Em tornareu voler a Didram?». No va sentir cap resposta, però com si vengués d'un incògnit infinit un brunzeig de paraules varen confegir l'eco d'aquest missatge: «per ventura no hi serem...». A Didram no havia tengut, com aquell qui diu, gaire èxit. No era difícil tenir-ne però es va entossudir a torejar les dues lleis físiques més important de l'aigua: la que diu que l'aigua sempre va per avall i la que enuncia que la mar fa forat i tapa. I ell en va sortir esquitxat de crits, renous i d'una substància viscosa i aferradissa que li deien, segons les contrades, vernis. Quan va arribar va trobar un panorama desolat. La terra es mantenia immòbil set o vuit llegos dels seus peus. La seva confraria d'acòlits que l'havien esperat com qui venera una relíquia s'havien com a condormit, només uns pocs, tot lluitant amb els propis fantasmes, mantenien viu l'esperit i les ganes de reconquesta. No feia cap gana esperar que la terra tornàs a ocupar el seu lloc. «Com ho farem, com no ho farem» remugaren els quatre que encara no havien desertat. I mentre s'ho pensaven una veu des del cel va dir «cridau el decapitat!, cridau el decapitat». I a tothom li va pegar com un tremolor d'ossos i de fetge i de pàncrees i fins i tot la bufeta se'ls va remoure. Es miraren uns als altres amb cara d'estranyesa, com si tenguessin un pes just davall la post del pit. «El decapitat has dit, veu?» Però la veu no els va tornar a respondre. El decapitat era un rei legítim que ells mateixos havien destronat i abjurat. Algú va dir: «però deu fer pudor». I un altre va respondre: «ja ho veurem, na Catalineta li va cosir el cap i l'hi ha untat amb mecromina blanca cada setmana perquè sigui presentable». Tots la miraren. Ella va fer la mitja tot torçant el coll com una beata. «I si no vol venir?» -va demanar en Satam. I tots miraren els ullons de na Catalineta, que es posaren en blanc, com si haguessin estat rescatats de l'Anunciació del Senyor, i digueren «Vendrà, no passeu ànsia». I en Satam va cobrar una mica de coratge i va dir cerimoniós: «Si en nostre Cid va guanyar batalles després de mort, nosaltres, amb el decapitat, que encara té un fil de vida, també en guanyarem, ell serà el nostre mascaró de proa, que dic jo! Ell serà la nostra major proposta per cridar la terra perquè torni sota els nostres peus! I tothom va esclafir en mamballetes. I llavors els va contar un conte de fades per encisar-los a tots. Només a un o a dos, mentre dormien -segons conten els cronistes oficials- i en un inoportú deliri nocturn, varen exclamar: «No el testamenageu molt, al decapitat, no fos cosa se li escapàs algun punt i es posàs a xerrar pels descosits».