|
Hem dit que No!
* Andreu Caballero i Romero és president del Consell de
Joventut de les Illes Balears.
El passat 15 de febrer, malgrat el fred i la pluja, milers de
persones omplirem els carrers de Palma per cridar, clarament i
amb contundència: No a la guerra! Uns dies més tard, el Consell
de la Joventut de les Illes Balears organitzava a Formentera,
Eivissa i Mallorca un acte a favor de la pau i la cultura i,
evidentment, en contra de la guerra. Sota el lema Poesia contra
la Guerra, desenes de poetes, músics i escriptors expressaren,
una vegada més, el rebuig a la intervenció armada contra l'Iraq.
Era una mostra més, molt sentida, del posicionament del jovent i
de la societat civil en contra del llenguatge de la violència.
Abans, altres col·lectius havien fet el mateix: estudiants,
entitats juvenils, actors, l'Obra Cultural Balear i el món de la
cultura,...
El 15 de març, amb els tambors de la guerra redoblant cada
vegada més fort, milers de persones sortirem altre cop al carrer.
Just el dia anterior, hi hagué aturades i concentracions
diverses per la mateixa causa. Més d'una vintena de
representants d'entitats juvenils ens volguérem adherir també a
la convocatòria i ens concentrà rem a la plaça de Cort. Una
vegada més, els ciutadans i les ciutadanes d'aquests paÃs tenguérem
la necessitat d'insistir: No volem guerra! No en el nostre nom!
Malgrat l'oposició insistent dels ciutadans, la guerra esclatÃ
i, el mateix dia de la barbà rie, milers i milers de persones es
concentraren novament al Passeig des Born de Palma. Al matÃ, ho
havien fet massivament els estudiants. Mai no havia vist un clam
tan unà nime al carrer. Gent d'ideologies diverses, de procedències
distintes, gent amb mil matisos i colors, s'unien com una sola
veu: No a la guerra! No a la guerra!
Dissabte 22 de març era a Maó. Vaig tenir l'oportunitat de
participar, una vegada més, d'una manifestació en favor de la
pau. Aturem la guerra! No a la guerra! Aquests eren els crits que
més se sentien pels carrers de la capital menorquina. Mentre
recorria els carrers, amb una espelma encesa, observava la gent
que m'envoltava i m'emocionà certificar com estava d'afectat
tothom per una guerra que estava succeint a milers i milers de
quilòmetres. Em van sorprendre unes al·lotes que ploraven per
aquelles morts, que no coneixien pel nom ni pel cognom, ni tan
sols pel malnom, com si alguna cosa dins d'elles morÃs també en
aquell mateix instant. En aquells moments, em vaig sentir orgullós
de pertà nyer a aquell poble que cridava: No volem guerra! No més
sang per petroli!
Dissabte 29 de març tornà rem a sortir al carrer. Pareix ésser
que el renou de les bombes no deixa sentir la veu del poble.
Haurem de cridar ben fort i ens hauran d'escoltar. En qualsevol
cas, hem d'insistir fins al darrer alè, sigui d'esperança o
d'indignació, o la nostra veu perdrà tot el seu valor. Com
podrem, sinó, tornar a pronunciar paraules com poesia, amor,
democrà cia, vida, humanitat? Cal insistir. AixÃ, doncs, que
quedi clar per sempre més i que s'escolti d'una vegada per totes:
No volem guerres! Hem dit que No!
|
