El PSM opina. 12/04/2003

El dolor permanent

La majoria dels devots lectors deuen conèixer la cançó que diu «plorau, plorau ninetes que l'ase està malalt, té mal a la poteta i el ventre li fa mal...» Un ase, francament, digne de ser hoste permanent d'una unitat de cures intensives. O més aviat una criatura nyoscla, aprensivament malaltissa, àvida consumidora de prozac i de pinyons torrats. Però no escrivim aquests papers per fer ostentació dels nostres minsos coneixements de medicina, ni tan sols per esbrinar quines són les causes ontològiques del mal del nostre estimat ase del cançoner infantil. Hi cercam més aviat la metàfora, el significat que pot tenir la reiteració de la melodia. Perquè si la cançó la cantàs en Javier Arenas, i quan anomèn aquest personatge es poden donar per al·ludits -atès que es tracta d'un partit de Veu Única- des del més pintat i presumptuós fins al més llagoter candidat de llogaret que ha entrat, hom no sap ben bé per quina porta, a defensar els colors blaus marins del PP.

I què li fa mal a n'Arenas? Li fa mal allò que sempre els dol: la pàtria. Sentir parlar de reforma dels estatuts és alçurar-li una mena d'escaldadura permanent a la part on més dol, és com activar-li la suoreta que alimenta, esperoneja i fa regolfar aquesta picor insuportable i que et fa anar amb els membres inferiors lleugerament i estranya asincopats. No pot sentir parlar de reformes de l'estatut. Té por que el llençol patriòtic no s'esfilagarsi, té por que la coca nacional, allò que ells n'anomenen el «bizcocho», no sigui només com una mena de pasta de fulls que amb el pas del temps i l'erosió involuntària d'alguna unglada d'estraperlo pugui esmicolar-la i descomposar-la. I el fet que només uns altres puguin pensar, en veu alta però no en igualtat de condicions, gairebé des del seu speaker corner simbòlic, que voldrien formular, voldrien repastar -ja que som al símil culinari- aquesta coca, això al sr. Arenas i, per efecte dòmino, al Sr. Matas, a la senyora Estaràs i també a la monacal i arrebosillada senyora Cirer, li remou les rugositats de l'escaldadura permanent.

Poc li importa si el jou de les cistes que contínuament teixeixen sobre nosaltres ens fa doldre alguna cosa als que per sort o per defecte no pensam exactament com ells. Són com unes Penèlopes invertides que teixeixen de nit allò que de dia han fet com a ostentació de desteixir. Se n'omplen la boca de parlar d'un estat de les autonomies, d'una descentralització de poders, però llavors, de nit, a les sordes, d'amagat i amb alevosia i premeditació van teixint amb un fil més poderós lleis que argollen allò que suposadament, a plena llum, han amollat. I fan reformes educatives que envaeixen competències, fan «decretassos» d'humanitats perquè allò que importa és Don Pelayo i la Beltraneja i els supositoris que varen receptar al Cid Campeador perquè una tal donya Urraca li provocava -ai las, com a don Javier- una mena de restrenyiment, que hauria estat patriòtic si les pàtries, tal com s'entenen avui en dia, haguessin existit. Això és el que importa i no el rei en Jaume, o la busca i la biga o els almogàvers.

I aquesta tropa amb aquestes idees, amb aquestes velles idees volen també reconquerir el poder a les Illes Balears, perquè creuen i prediquen que la riquesa que es genera a les Illes Balears se l'han d'endur tota cap a Madrid, perquè serveixi, entre altres coses, per compar vencisos per estrènyer més la cista. I traginen vells d'una part a l'altra guiats per il·luminants que ostenten no sé quants de càrrecs honorífics amb un posat de beata eixorca però que es pot embutxacar, per anar a badocar a allò on no n'entén res, el que en antiga moneda eren set o vuit-centes mil pessetes a l'any. Que els expliquin als jubilats el dolor que tenen, el dolor de pàtria que tenen, allò que tant els afligeix i que aquest dolor justifica que els pensionistes, aquests que traginen d'una part a l'altra com si fossin dòcils animalets de fira, cobrin la pensió més baixa d'aquesta màrfega patriòtica que tant lluiten per igualar.