Vigència de George Orwell
Ho havÃem explicat en el pròleg de Cultura i antifranquisme
(Edicions de 1984). Cap a començaments dels anys setanta -embarcats
en l'extraordinà ria aventura de voler canviar el món- érem ja
plenament conscients que els futurs canvis socials havien de
servir -a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud
assalariada- per a alliberar tota la creativitat del poble
ofegada per la implacable divisió del treball (uns neixen per a
dedicar-se al treball fÃsic, per a ser dirigits; altres neixen
per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir).
Aleshores els partits d'una suposada esquerra no qüestionaven
cap aspecte de la dominació dels esperits i les consciències.
Els mateixos que no desitjaven un art crÃtic amb la situació
establerta, un art al servei de l'alliberament de la humanitat,
també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes
antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic
Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia -el mateix Reed en
féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai
s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies
que trasbalsaren el món- les insurreccions consellistes
d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la guerra contra el feixisme
a la penÃnsula ibèrica; l'alliberament de les colònies; la
revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia 'roja' estalinista)
restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors
afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del
funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica
del sistema.
En les notes crÃtiques que es poden llegir en el meu Breviari
contra els servils, en les reflexions dia a dia d'un «escriptor
en temps de la barbà rie» hi ha les preguntes que sempre ens hem
fet d'ençà que và rem començar a escriure ara farà prop de
trenta-cinc anys. ¿Què fer, doncs, per a impedir arribar un dia
al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de
Zamiatin o al 1984 d'Orwell?. ¿Què fer per a
impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en
mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el
poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a
l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La
televisió, la feina dels intel·lectuals promocionats pels grans
mitjans d'informació.... ¿seria la nova policia, els «cans
guardians» dels quals parlava Paul Nizan abans de caure
combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter
Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les
influències de les grans ciutats (ParÃs concretament) damunt
els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics
de la manipulació de les consciències diuen que un poble que
veu una mitjana de cinc hores dià ries de televisió esdevé dòcil
com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui
el «Gran Germà » orwel·lià per la pantalla; es
consumiran els productes que surtin per la televisió; es
llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències.
Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i
eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar
manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer,
només es farà contra col.lectius marginals (à rabs, sud-americans
sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat
d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans
centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades
per l'Estat, pacten contÃnuament amb la patronal o amb els
representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a
instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del
Manifest. Les grans masses de treballadors que resten fora del
sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment
l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema,
un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer polÃtica
o d'entendre el món i la natura.
En el dietari publicat per Calima, un escriptor que sobreviu
enmig de la barbà rie actual es fa preguntes, cerca les respostes
adients i escriu els seus pensaments després de tornar d'una
manifestació, en el tren, anant de viatge, moments després de
fer l'amor, a la clÃnica, esperant el naixement de les filles,
en tornar del cementiri, després d'haver portar el bagul del
pare, el de tants i tants companys que ens han precedit en aquest
combat continuat contra l'oblit.
|