El PSM opina. 06/07/2003

La creu de Matas

Ara mateix tenc davant els meus ulls una fotografia (DdB, 28-06-03) d'una perfecció pujada (com un percentatge molt alt de les signades per Pere Bota) d'aquest ínclit personatge, el president de tots nosaltres per cert, don Jaume Matas, en el moment de jurar o prometre el seu càrrec, amb la mà dreta recolzada de pla damunt un coixí, on se suposa que hi ha el text de la Constitució, o el de l'Estatut d'Autonomia, o el de la Bíblia en pasta, que tot podria ser, així com vénen les coses. Que he sabut que va prometre i això no es fa, senyor Matas; un home de dretes, jura, punyeta! Però vaja, també pot ésser un lapsus, anau a saber. Just darrere, a la seva esquena, un ficus benjamina variegata (ara ha semblat que en sé una barbaritat d'això de la botànica, cosa que no és veritat del tot), que, malgrat la fotografia sigui en blanc i negre, un l'imagina donant la nota verda a l'estança. Al seu costat dret, un senyor que no conec gens ni mica, però que deu ser cosa quan seu al costat de son Jaume en tan solemnes moments; un funcionari, ben segur, mirant per damunt les ulleres i amb una cara per a mi exageradament seriosa, així, com amb el barram estret en escreix. El president d'estrena promet i mira desafiant un punt concret d'entre el públic, o persona determinada. La seva mirada resulta entre cansada i avorrida. Potser ja n'estava fart de formulismes protocol·laris i burocràtics, quan en realitat allò que tenia ganes de fer era anar per feina, feina, feina. El braç esquerre laci al costat del cos. La mà d'aquesta banda, amb el puny estret en el moment de la fotografia, el que podria ser un reflex condicionat d'antigues i ja absolutament oblidades militàncies, si és que existiren, que no ho sé ni m'importa gaire, a dir veritat. O cosa de l'ADN familiar, que també podria ser. Però allò per a mi més interessant de la instantània és el Sant Crist, que a la foto surt entre el darrer botó de l'americana i el primer de la bragueta, col·locat damunt un altaret folrat de vellut suposadament de color vermell. Ho sol ésser. I el meu cap ha començat a fer voltes i voltes arribat aquí, al Crist del primer botó de la bragueta. Dins la closca han començat a rebotar-hi mals somnis d'infantesa i jovenesa, una imposició darrere l'altra, la confessionalitat, la mida correcta i catòlica de qualsevol cosa, de tot arreu, de totes les coses, les activitats vilatanes, familiars... «El dogma católico» i a empollar que si no, no passaves curs... Tants d'anys i tantes pors superades, tants misteris, tanta decadència, perquè ara véngui el sr. Aznar i «la tropa», que diuen ells, a fer-nos caminar com els crancs. Això he pensat i, tot plegat, m'ha posat molt mal cos. Paraula.