|
La legislatura de les solucions
* Gabriel Vicens és professor de Biologia.
Aquesta terra nostra, certament, és ben estranya. Tot i l'aïllament
geogràfic, que amb lògica hauria de generar una societat que
exigeix solucions pròpies, resulta que som una societat força
submisa envers voluntats alienes. I dic això perquè, aquests
darrers quatre anys, hem consentit que des de Madrid hagin
paralitzat incomprensiblement, i sense dissimular, les inversions
més bàsiques per a la nostra comunitat (carreteres, tren,
infraestructures energètiques, transport aeri, infraestructures
hídriques, etc.). Inversions que, d'altra banda, havien de pagar-se
amb els nostres propis doblers, aquells mateixos que «cedim
religiosament» a l'Estat. I ara, qui de manera sucursalista va
contribuir a impedir desenvolupar molts projectes -el PP-, fa una
volteta per la capital de l'Estat i torna amb les mans plenes,
davant l'expectació dels mitjans. Són els desitjats doblers de
Madrid, o sigui, els nostres que tenen allà. I és que,
sortosament, els «guardaven» a Madrid per tal d'evitar que els
gastéssim de manera irresponsable. Una intromissió per part de
l'Estat que una comunitat amb prou autoestima hauria d'haver
considerat intolerable.
Però allò que resulta més decebedor és la lectura que se'n fa.
Fins i tot la sra. Munar, nacionalista, ho veu clar. Aquesta és
la legislatura de les solucions, ha dit. Les solucions de Madrid,
diria jo. Solucions com ara les autopistes, les dessaladores, més
incineració, el cable elèctric a canvi del gasoducte, encara més
desenvolupisme... que la ciutadania d'aquestes illes havia ja
desconsiderat majoritàriament. De fet, el 1999 la societat havia
apostat clarament per intervencions més sostenibles i més
respectuoses amb el medi ambient, en definitiva, solucions amb més
seny i de més futur. Ara bé, com és lògic, volíem solucions
i no paralitzacions o deixar les coses com estan. Volíem
solucions a l'estat insuportable de les carreteres, al difícil
tractament dels residus, a la precària situació energètica de
les illes, al tracte vergonyós i discriminant del transport
aeri, etc. Certament, tots aquests grans problemes territorials
necessiten d'importants inversions, i estau segurs que únicament
es poden dur a terme amb inversions estatals o, molt millor,
reclamant a l'Estat els nostres propis recursos econòmics. És
evident que aquestes inversions no es varen produir. O bé es
posaven entrebancs i terminis que es perdien en el temps (règim
especial, inversions del pla hidrològic, com ara sa costera,
augmentar els descomptes i declaració de servei públic per als
transports aeris, etc.) o bé senzillament i amb molta cara es
deia que eren projectes que «no agradaven» a Madrid (gasoducte
i planificació energètica definitiva per a les Balears,
inversions en millora d'infraestructures per evitar en principi més
dessaladores, autodesdoblaments i variants per tal de
descongestionar les nostres carreteres, inversions ferroviàries
que apostaven pel transport públic, etc.). I la lectura que se'n
fa de tot plegat -torn a insistir- és lamentable: a la fi tenim
el mateix color polític a les Illes i a Madrid. Tant de bo que
ens ha obert els ulls, aquest raonament. D'ara endavant ja sabem
a qui s'ha de votar, el PP o el PSOE, segons qui hagi de governar
l'Estat. Francament, és una llàstima que al País Basc o a
Catalunya no ho sàpiguen, això. Però aquí, mentrestant, no
podem decidir per nosaltres mateixos com volem afrontar el nostre
futur energètic, la planificació de carreteres, el transport
general de les Illes, l'abastament d'aigua a la nostra població...
qüestions bàsiques que d'una manera o altra condicionen el
futur territorial de les Illes Balears.
Malauradament, és ben conegut que els doblers comanden. D'ara
endavant el Govern balear, del PP, amb el trist seguidisme del
Consell de Mallorca, que curiosament es diu nacionalista, durà a
terme multitud de projectes estranys a Mallorca amb el vistiplau
de Madrid: autopistes i autovies, dessaladores, connexió per
cable elèctric amb la península, ampliació de l'aeroport, etc.
Tots aquests projectes, al meu parer, tenen dues característiques
comunes: són solucions imposades, amb major o menor grau, a la
nostra comunitat i, sobretot, són enormement irreversibles i
condicionants per a un futur model de territori que, evidentment,
restarà totalment encotillat. I aquesta és la legislatura de
les oportunitats del PP, la legislatura per fer país i de les
solucions d'UM. Doncs enhorabona i endavant.
|
