Després de la desfeta
Aquestes darreres setmanes són nombroses les reflexions post-electorals
procedents de determinats sectors de l'esquerra real, no
d'aquella que, des de la transició usurpa el seu nom. Algunes, a
la premsa, sovint en forma de carta, publicades en indrets poc
destacats. Altres, les més abundoses, mitjançant aquest modern
i eficient sistema de comunicació: Internet. El més curiós de
tot el que s'esdevé és que mentre les burocrà cies i mà xims
dirigents dels partits que han fet malbé l'experiència
progressista han disposat -i disposen!- de les pà gines centrals
dels diaris, de la rà dio i la televisió per a propagar les
seves cortines de fum (burdes justificacions donant la culpa de
la pèrdua de les eleccions al veïnat, justificant aliances
sense principis, escampant boira, en definitiva), mentre les
burocrà cies tenen a la seva disposició tots els mitjans de
comunicació, deia, l'esquerra real, aquella que representa els
col·lectius que són la columna vertebral del teixit social de
la nostra societat, no disposen d'aquestes facilitats per a donar
a conèixer la seva opinió.
Les Plataformes per la Pau, els col·lectius de joves esquerrans,
els moviments socials, els sectors d'esquerra sindical, les
associacions de veïns, les més diverses ONG, els cristians pel
socialisme, diverses tendències nacionalistes, anarquistes i
ecologistes queden, per norma, sense poder dir la seva. I el que
és encara pitjor: el treball concret de tots aquests col·lectius
és sovint vampiritzat pels dirigents de l'esquerra de la moqueta
i el cotxe oficial.
Aquests dies, emperò, com deia una mica més amunt, he pogut
arreplegar alguna de les opinions d'aquests col·lectius socials
fent referència al fracàs de l'esquerra oficial en les passades
eleccions. Joan Canyelles i Amengual, bon amic i
membre actiu de la Plataforma Antimilitarista de Mallorca,
analitzava, en una «carta al director», els motius del fracà s
de l'esquerra oficial: «Ara vénen les anà lisis de les causes i
els motius d'aquesta desfeta històrica. És evident que els
partits del Pacte en tenen bona part de culpa. Potser uns, més
que els altres. Tal volta amb matisos. Crec que el PSM s'ha
allunyat tant de la seva base social, del seu electorat, que l'ha
perdut de vista. És desolador comprovar amb quina facilitat es
fa el llarg camà que deixa enrere les arrels i els principis que
varen donar força a un projecte il·lusionant. El cas d'EU-Verds
té una altra lectura. Potser el seu error ha estat atrofiar-se
als despatxos i ésser incapaç de crear la xarxa social que doni
impuls a un projecte que sigui diferent, sòlid i estimulant.
Caldrà demanar-se per què una part dels moviments socials
desconfien dels partits polÃtics de l'esquerra institucional. El
PSOE és una altra cosa. Sobretot pel que fa a l'Ajuntament de
Palma. Votar aquesta llista va ésser un acte heroic revestit de
dimensions èpiques que mai no serà reconegut del tot».
Cecili Buele, en una anà lisi escrita el mateix dia de la
desfeta electoral també posava fil a l'agulla, quan escrivia: «Hom
s'adona que tot allò que fan o deixen de fer cada dia, els polÃtics,
ho fan o ho deixen de fer gairebé sempre, únicament i
exclusivament, en funció de l'obtenció de més i més doblers,
que els ajudin a aconseguir més i més cà rrecs públics, que
els duguin a recollir més i més vots al cap de quatre anys
seguits d'exercir-se en el poder! I tot per què? Per tornar a
recomençar altra vegada i a fer girar la mateixa roda dels
doblers, dels cà rrecs, dels vots... un pic i un altre, a cada
legislatura, a cada procés electoral».
Però qui millor resumeix totes aquestes preocupacions de
l'esquerra real de la nostra societat potser és el militant del
PSM i bon amic meu, Miquel Àngel Maria Ballester. En
Miquel Àngel ha escrit un excel·lent article titulat
precisament «Reflexions post-electorals» que conclou d'aquesta
manera: «Per tant, ja sabem el que ens toca fer: crec que els
partits que hem sortit derrotats d'aquestes eleccions ens
equivocarÃem si plantejà ssim, des d'ara, una estratègia per
recuperar el poder. Del que es tracta és de recuperar la
societat».
|