|
Renovar l'esquerra
Durant quatre anys, i des d'una posició de suport crític al
Pacte, hem demanat seny i mesura, ètica, coherència amb els
principis que es deien defensar de boqueta i, sobretot,
compliment dels acords signats l'any 1999. Prova de tot el que
explicam són els dos-cents articles que hem signat en aquestes
mateixes pàgines. Com a mostra del que afirmam podem adduir una
«Carta oberta al president Antich» publicada dia 1
d'abril del 2002 en què els sectors de la societat civil que
exigíem aquesta coherència amb els principis i els acords de
1999 advertíem al president del perill en què es trobava
l'experiència progressista si no s'escoltaven la base del Pacte,
els col·lectius més dinàmics de la nostra societat.
Malauradament el final de l'experiència progressista ha estat
d'un infantilisme fora mida que feia empegueir els que hem donat
la cara i hem demanat el vot per les formacions polítiques
derrotades (EU-Verds, PSM, COP i els Verds d'Eivissa i Formentera).
Un infantilisme màxim concretat en l'oferiment per part de Francina
Armengol del setanta-cinc per cent del programa del PSOE a UM
per tal de poder seguir encalentint les cadiretes. L'espectacle
que oferia l'esquerra oficial dies després de la pèrdua de les
eleccions era vertaderament esgarrifós, autènticament esperpèntic.
Dirigents que s'havien cansat de predicar dient que si el Pacte
no podia complir molts dels acords signats l'any 1999 era per
culpa de la constant dretanització de Maria Antònia Munar,
ara, en veure perillar sou, cotxe oficial i moqueta, sense camp
mena de vergonya... oferien el setanta-cinc per cent del programa
electoral de l'esquerra a UM! L'acceptació de la construcció
del segon cinturó era quelcom d'»anecdòtic» i sense gaire
importància per a la direcció illenca del zapaterisme. Però Miquel
Rosselló, Manolo Càmara i Eberhard Grosske arribaven a
quotes encara més elevades d'incoherència. Ells, que també
s'havien omplert la boca criticant el paper retardatari d'UM
frenant qualsevol iniciativa progressista del Pacte, de cop i
volta, per conservar un parell de cadiretes en el Consell de
Mallorca, elogiaven el paper «centrista» de Maria Antònia
Munar i s'oferien de nou a la dreta regionalista obviant que
aquesta tornava a jugar amb ells, pactant d'amagat amb el PP.
Munar se'n reia novament, a la vista de tothom, de PSM, Verds i
EU. L'esperpèntica roda de premsa de Miquel Rosselló, Eberhard
Grosske i Manolo Càmara feia empegueir el votant progressista,
aquell que sempre havia demanat coherència amb principis i
programes. Per acabar d'arrodonir aquest dantesc panorama
d'oportunisme forassenyat, hores després que UM rebutjàs
l'oferta d'EU, el mateix Miquel Rosselló tornava a jurar i
perjurar que Munar era una dretana impenitent i que ell, no en
mancaria d'altra!, exerciria el paper d'un «opositor radical».
Els sectors de l'esquerra real que hem donat un suport crític al
Pacte ens hauríem estimat més no haver d'empegueir-nos d'uns
representats polítics tan poc qualificats. El millor servei que
podrien haver fet a la causa que diuen defensar hauria estat fer
mutis dimitint en silenci i deixar pas a altres persones menys
cremades, més sensibles al batec de la societat civil. Dimitir,
callar, no dir dois, desaparèixer per sempre més de l'escena
política obrint per a obrir el camí a la ineludible renovació
de l'esquerra oficial. Molta gent els ho hauria agraït ben
sincerament.
Deia més amunt que, per a desgràcia dels sectors d'esquerra
real, aquest final de legislatura ha estat digne d'un museu dels
horrors. Recordem el vergonyós procés contra el sacerdot obrer Jaume
Santandreu ordit per Josep Carbonero, especialitzat
d'ençà l'any 1994 en la demonització dels escriptors
d'esquerra mallorquins.
Crec que és moment adequat per, entre tots, contribuir a renovar
l'esquerra de les Illes, recuperar el tarannà ètic que sempre
ha distingit l'esquerra real d'aquella que usurpa el seu nom. Mai
com ara s'havia fet necessària i urgent la jubilació dels
culpables de la fracassada esquerra oficial.
|
