El PSM opina. 22/07/2003

La desaparició d'uns valors

Estimat Lupus, avui te parlaré d'una qüestió que ja fa temps que estic notant al si de la societat mallorquina -i probablement illenca- i que no és res més que la progressiva desapariciò d'uns valors de comportaments, d'un llenguatge, d'una gestualitat i conceptualitat que eren potser una de les nostres senyes d'identitat més grans: la nostra manera de ser, en definitiva.

I és que degut a la inmigració desenfrenada que ha patit aquesta terra durant tant de temps diguem-ho clar, potser massa temps, moltes coses han canviat a les illes. Entre elles, el nostre comportament. És molt trist acceptar-ho, però aquell tracte potser a vegades dur però directe, aquella encaixada de mans que significava molt més que una escriptura pública, aquell saber estar en públic -quantes vegades hem anat a comprar pa plegats, amic meu, i sempre n'hi ha hagut un que ha intentat avançar-mos? «es que tengo prisa, sabe usted?»... això, s'està acabant.

No, no me miris sorprès, no estic practicant la xenofobia, ni parlar-ne: no estic dient que els peninsulars que han arribat aquí per treballar hagin destrossat les tradicions dels nostres padrins, ni molt manco. Qui s'ha carregat el nostre «modus operandi», estimat canet, hem estat nosaltres mateixos. Si hi ha una comunitat de nouvinguts important en nombre hi ha moltes probabilitats d'acabar amb el que hi havia abans a un territori determinat, cert.

Però si els habitants originaris d'aquest tros de terra no fan molt per fer extensiva i pública aquesta manera de fer i actuar, «morta na Linda», com diuen per Manacor.

No, no estic reivindicant la tornada al segle XIX en ple segle XXI, però sí la necessitat de fer pública la nostra idiosincràsia sense cap ànim excloent, naturalment. Si t'hi fixes, moltes de les característiques dels mallorquins de no fa tant es van perdent a marxes forçades. Llegeix Queridos mallorquines, de Guy de Forrestier, (pseudònim d'un arquitecte català estiuejant de Mallorca i emparentat políticament amb la família Guardans i Cambò, per cert): no fa tant que el llibre és al mercat, i mira quantes propietats de «mallorquinitat» pots veure tú, als teus ulls de ca, i quantes ja no. Malgrat la poca rigorositat antropològica de la publicació, te puc dir que les darreres -les gairebé finiquitades- són moltes. Moltíssimes. Potser masses.

I això, estimat ca, és molt i molt preocupant. Per tant, que després que ningú s'estranyi si el Mallorca no acabi a Madrid, València o Santiago de Compostela -apuntin aquests noms, per favor- si no sabem preservar ni els nostres costums.

Moltes gràcies.