El PSM opina. 03/09/2003

Cimera territorial socialista

Potser ho ha fet a propòsit, o potser només ha estat una coincidència, però la data que ha triat Aznar per fer pública la designació de Mariano Rajoy com el seu successor, ha eclipsat del tot la cimera de dirigents socialistes a l'entorn del model territorial i autonòmic de l'Estat. A l'ombra de Rajoy, doncs, i sense l'atenció que hauria estat necessària per a una reunió d'aquesta importància, els principals dirigents del PSOE es van aplegar dissabte a Santillana del Mar per consensuar un document de mínims que intenta acabar amb les discrepàncies públiques que han evidenciat, una vegada i una altra, durant els darrers anys en aquest àmbit. Cal reconèixer el mèrit de José Luis Rodríguez Zapatero, que ha aconseguit fer seure en la mateixa taula Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Manuel Chaves, José Bono i Pasqual Maragall per poder projectar una imatge de coincidència bàsica en el model d'Estat. Un mèrit matisat per la necessitat. José María Aznar ha volgut basar la campanya electoral que ja ha estrenat en la denúncia del "barullo" socialista. El Partit Popular es presenta, davant els ulls d'una societat crispada i autoafirmada nacionalment, com l'única garantia de la cohesió i l'estabilitat de l'Estat. Els socialistes necessitaven, almenys, poden contrarestar aquesta imatge arribant a uns punts de mínima coincidència. I així ho han fet.

Amb aquesta intenció es van reunir a Santillana del Mar i amb aquesta intenció van redactar un document de conciliació. En l'acord tothom ha hagut de cedir, però els que més renúncies han fet han estat els defensors de l'Espanya plurinacional i del concepte de federalisme, que són -es vulgui o no- una minoria dins el PSOE. Resultaria miop o excessivament interessat voler igualar la idea que té el PP d'Espanya i la que en té el PSOE. És evident que els socialistes no s'han situat en el punt d'involució -de reacció malaltissament unitarista- que ara defensen obsessivament els populars. Mentre que el PP reivindica l'enfortiment de l'Estat, en detriment dels governs autònoms; el final del procés de transferències a les comunitats autònomes, i la projecció exterior d'una Espanya forta, desacomplexada nacionalment i sense fissures, els socialistes encara plantegen, tot i que sigui amb una certa timidesa, que el model territorial no es pot considerar tancat i que cal modificar-ne alguns punts que no funcionen, com ara el Senat, entès com una autèntica cambra territorial.

Tot això és cert, però també ho és que l'evolució del model dels socialistes, que parlaven durant la Transició de nacions dins l'Estat i encara avalaven el dret a l'autodeterminació, ha estat espectacular. Sense arribar a afirmar -interessadament- que la dreta i l'esquerra espanyoles defensen un model d'Estat idèntic, també es pot dir que l'Espanya que ara proposen els socialistes és el resultat d'una bugada que ha deixat pel camí massa llençols.

L'acord de Santillana del Mar recull, en essència, les tesis que defensen els sectors més unitaristes del partit -com ara els presidents Bono i Rodríguez Ibarra-, però no tanca del tot les portes a les propostes més suaus dels socialistes catalans. És l'Espanya que tan bé va exemplificar el mateix Rodríguez Zapatero quan va declarar aquest estiu que l'Estat "pot ser generós amb el fet cultural català", sempre que això no impliqui "cap privilegi". És una Espanya, per tant, disposada a acceptar uns retocs en l'Estatut de Catalunya, però sempre limitats "al màxim consens" i sempre també que la reforma "no afecti" el text constitucional. És una Espanya que insisteix que la "modernitat" es fonamenta en la "igualtat entre ciutadans" i entestada a defensar uns hipotètics drets "individuals", mentre els "col·lectius" que es menyspreen no siguin els de la nació espanyola, que són sagrats i als quals al·ludeix la mateixa Constitució.

És una Espanya, doncs, "plural", però no "plurinacional". Una Espanya "en positiu", però forçosament "unida", perquè desqualifica obertament qualsevol vel·leïtat "segregacionista". No és l'Espanya del Partit Popular, és cert, però tampoc és l'Espanya de la llibertat. Perquè l'Espanya que proposen els socialistes obliga també els pobles de les nacions que la integren a ser-ne membres, ho vulguin o no.