Cimera territorial socialista
Potser ho ha fet a propòsit, o
potser només ha estat una coincidència, però la data que ha
triat Aznar per fer pública la designació de Mariano Rajoy com
el seu successor, ha eclipsat del tot la cimera de dirigents
socialistes a l'entorn del model territorial i autonòmic de
l'Estat. A l'ombra de Rajoy, doncs, i sense l'atenció que hauria
estat necessà ria per a una reunió d'aquesta importà ncia, els
principals dirigents del PSOE es van aplegar dissabte a
Santillana del Mar per consensuar un document de mÃnims que
intenta acabar amb les discrepà ncies públiques que han
evidenciat, una vegada i una altra, durant els darrers anys en
aquest à mbit. Cal reconèixer el mèrit de José Luis RodrÃguez
Zapatero, que ha aconseguit fer seure en la mateixa taula Juan
Carlos RodrÃguez Ibarra, Manuel Chaves, José Bono i Pasqual
Maragall per poder projectar una imatge de coincidència bà sica
en el model d'Estat. Un mèrit matisat per la necessitat. José
MarÃa Aznar ha volgut basar la campanya electoral que ja ha
estrenat en la denúncia del "barullo"
socialista. El Partit Popular es presenta, davant els ulls d'una
societat crispada i autoafirmada nacionalment, com l'única
garantia de la cohesió i l'estabilitat de l'Estat. Els
socialistes necessitaven, almenys, poden contrarestar aquesta
imatge arribant a uns punts de mÃnima coincidència. I aixà ho
han fet.
Amb aquesta intenció es van reunir a Santillana del Mar i amb
aquesta intenció van redactar un document de conciliació. En
l'acord tothom ha hagut de cedir, però els que més renúncies
han fet han estat els defensors de l'Espanya plurinacional i del
concepte de federalisme, que són -es vulgui o no- una minoria
dins el PSOE. Resultaria miop o excessivament interessat voler
igualar la idea que té el PP d'Espanya i la que en té el PSOE.
És evident que els socialistes no s'han situat en el punt
d'involució -de reacció malaltissament unitarista- que ara
defensen obsessivament els populars. Mentre que el PP reivindica
l'enfortiment de l'Estat, en detriment dels governs autònoms; el
final del procés de transferències a les comunitats autònomes,
i la projecció exterior d'una Espanya forta, desacomplexada
nacionalment i sense fissures, els socialistes encara
plantegen, tot i que sigui amb una certa timidesa, que el model
territorial no es pot considerar tancat i que cal modificar-ne
alguns punts que no funcionen, com ara el Senat, entès com una
autèntica cambra territorial.
Tot això és cert, però també ho és que l'evolució del model
dels socialistes, que parlaven durant la Transició de nacions
dins l'Estat i encara avalaven el dret a l'autodeterminació, ha
estat espectacular. Sense arribar a afirmar -interessadament- que
la dreta i l'esquerra espanyoles defensen un model d'Estat idèntic,
també es pot dir que l'Espanya que ara proposen els socialistes
és el resultat d'una bugada que ha deixat pel camà massa llençols.
L'acord de Santillana del Mar recull, en essència, les tesis que
defensen els sectors més unitaristes del partit -com ara els
presidents Bono i RodrÃguez Ibarra-, però no tanca del tot les
portes a les propostes més suaus dels socialistes catalans. És
l'Espanya que tan bé va exemplificar el mateix RodrÃguez
Zapatero quan va declarar aquest estiu que l'Estat "pot ser
generós amb el fet cultural català ", sempre que això no
impliqui "cap privilegi". És una Espanya, per tant,
disposada a acceptar uns retocs en l'Estatut de Catalunya, però
sempre limitats "al mà xim consens" i sempre també que
la reforma "no afecti" el text constitucional. És una
Espanya que insisteix que la "modernitat" es fonamenta
en la "igualtat entre ciutadans" i entestada a defensar
uns hipotètics drets "individuals", mentre els "col·lectius"
que es menyspreen no siguin els de la nació espanyola, que són
sagrats i als quals al·ludeix la mateixa Constitució.
És una Espanya, doncs, "plural", però no "plurinacional".
Una Espanya "en positiu", però forçosament "unida",
perquè desqualifica obertament qualsevol vel·leïtat "segregacionista".
No és l'Espanya del Partit Popular, és cert, però tampoc és
l'Espanya de la llibertat. Perquè l'Espanya que proposen els
socialistes obliga també els pobles de les nacions que la
integren a ser-ne membres, ho vulguin o no.
|